By: Alicia Garcia
El mateix dia de
l’abdicació d’Amadeu I, l’11 de febrer del 1873, una reunió conjunta de la
Cambra dels Diputats i del Senat, constituida en Assemblea Nacional, va
proclamar la República , i en va elegir president el republicà federal català
Estanislau Figueras. Era una situació força atípica: la majoria parlamentària,
que continuava essent rei a donar pas a un règuim republicà.
La distància entre
el Parlament i el carrer es va fer evident des del primer moment, ja que tot
seguit a la majoria de ciutats es van constituir de nou
juntes revolucionàries que exigien la formació immediata d’una república federal.
Fins i tot en algunes localitats d’Andalusia els jornalers van ocupar terres,
per reivindicar una reforma agrària que liquidés el latifundisme sorgit de la
desmortització.
Aixío, els
republicans federals van arribar de debò al poder amb les eleccions a Cors
CONSTITUENTS DE MAIG DEL 1873 . Aleshores van obtenir 344 escons d’un total de
391, i un altre republicà federal català, Francesc Pi i Margall, va ser
proclamat president. La nova cambra va iniciar la redacció de l’únic projecta
de constitució federal d’Espanya , que mai no va arribar a ser aprovat.
La
constitució republicana preveia la formació de quinze estats federats, als
quals s’afegirien, en igualdat de drets, les colònies.
Però el nou règim
no va poder consolidarse a causa de les oposicions exteriors i de la divisió
interna dels mateixos republicans. D’una banda, dons, la Tercera Guerra Carlina
va amenaçar seriosament l’estabilitat del nou règim , mentre s’iniciaven també
les revoltes independentistes de Cuba i Filipines.
fotografía de soldats cubans
De l’altre , ben aviat es va
poder constatar que la majoria
parlamentaria republicana no reflectía una realitat social consolidada. Si bé
el republicanisme federal era majoritaria a Catalunya i , més en general, a
l’arc mediterrani, la seva presència al centre i al nord peninsular era menys
evident.
A més , l’etiqueta federal amagava en
realitat diferents projectes polítics . Així , mentre els federals , catalans
reivindicaven una auténtica confederació sorgida de baix, el planteixement
majoritari en altres territoris subratllava la unitat nacional i la sobirania
del govern federal.
En aquell
context, Francesc Pi i Margall es va decantar per el federalisme des de d’alt .
El intelectual i polític federalista Francisco Pi y Margall , retrat fet per José Sánchez Pescador en un cuadra que es trova a l'Ateneo de Madrid.
El intelectual i polític federalista Francisco Pi y Margall , retrat fet per José Sánchez Pescador en un cuadra que es trova a l'Ateneo de Madrid.
Pi i Margall
argumentava aleshores que qualsevol moviment sorgit de la base podia qüestionar
la fràgil existència de la nova República . En tot càs, això s’esdevingué a
partir del juliol del 1873, quan els republicans de Cartagena es van constituir
en cantó independent, amb l’objectiu d’avançar tot seguit cap eol federació de
cantons lliures.
El moviment es va estendre per Andalusia i el País Valencià, i
Alcoi va ser protagonitzat per els anarquistes. Cal dir , però, que Catalunya no va participar en el moviment
cantonal, probablement perquè els federals catalans eren conscients que aquell
moviment popdia soposar la fi de la República.
el fill d’Isabel II, Alfons XII
Altre gall hagués anat si haguessim anat sols com anirem ara, al anar i volguer la República en conjunt aixó ens va fer molt de mal , ja que, gran part d'Espanya ,sobre tot el nord no la volien .
Esperem que els nostres polítics defensin amb honor la nostre terra i no tinguem de tornar a reviure la penosa historia ..que ja ve de lluny i si anem força units aquesta vegada ho aconseguirem ja que...dels erros histórics s'aprent moltissim .
DEIXO AQUI UN VÍDEO ON ES POT REVIURE AQUELL MOMENT:
Marc Estarriola
