Associació per la nova CAIXA CATALANA Cooperativa de Crèdit Memòria del projecte, Barcelona, 8 de febrer de 2016

"Faig aquet artícle perque me arrivat a les mans un PDF de l'Associació de la nova Caixa Catalana i trovo adient informarho a la gent que vulgui participar en aquet projeta definitiu cap la República de Catalunya com deia Carme Forcadell:" Per ser independents hem de tindre solvencia económica del nostre petit país ".
By: Alicia Garcia

De manera popular (De baix cap a dalt) s'impulsa la creació d'una nova entitat financera de caràcter català i catalanista, que posi a treballar l'estalvi dels catalans pel bé de Catalunya. Proximitat | Territori | Persones Treballem per recaptar un capital fundacional d'UN MILIÓ d'euros mitjançant la captació de 10.000 socis fundadors, aportant € 100/cadascun i bastir a desembre de 2016 la CAIXA CATALANA, Cooperativa de Serveis Financers, Sccl


Aquí expossen el que volen fer: 


1) Visió Volem crear una nova caixa d’estalvis a Catalunya, sota la forma jurídica de cooperativa de crèdit, amb l’objectiu d’esdevenir una entitat financera social, amb vocació de servei a l’economia productiva d’arreu del país, amb criteris de professionalitat i seriositat d’ètica bancària. Volem recuperar l’esperit que va impulsar fa molts anys la creació de les antigues caixes d’estalvi a Catalunya, actualment desaparegudes. Volem remarcar que aquest projecte es basa en l'eficiència, la seriositat i sobretot, la proximitat al ciutadà i que estarà integrada per personal professional il·lusionat i coneixedor d’un sector altament complex en la seva funcionalitat, subjecte a un rigorós codi de professionalitat d’obligat compliment i d’estricte seguiment per part dels òrgans establerts especialment a l’efecte


. 2) Missió Posar l'estalvi dels catalans a treballar pel bé dels catalans. Actuarem en una primera etapa com una cooperativa de serveis financers ètics i solidaris amb l’objectiu principal de contribuir a la transformació social de la nostra economia i de la nostra societat. La principal funció serà el finançament de projectes d'emprenedoria, petita empresa, comerç de proximitat, turisme sostenible, etc. Això significa, recollir i captar l'estalvi de la societat civil per poder canalitzar-ho cap al finançament de projectes que comportin especialment el manteniment i la creació de llocs de treball.


3) Valors Actualitzant al Segle XXI, amb la tecnologia, transparència i gestió democràtica actuals, reprenem una part de l'esperit que va impulsar molts anys enrere la creació d'aquelles entitats financeres de caràcter social (les nostres malaguanyades caixes d'estalvi). Recuperem l'esperit original del cooperativisme com a mitjà per bastir una nova entitat financera catalana i catalanista, social, integradora i democràtica. Associació per la nova CAIXA CATALANA Cooperativa de Crèdit - G66538000www.CaixaCatalana.cat - projecte@caixacatalana.cat - Telf: 651 686 500


"Plantegem una organització poc jerarquitzada, democràtica, suportada a través de nuclis decisoris a nivell local, comarcal i nacional (assemblees locals, comarcals i de territori nacional català). Essent la nacional l’òrgan màxim de control i poder de la cooperativa. Incorporem la tecnologia actual per implantar ciber-assemblees i vot a distància, que permeti a tots els socis una perfecta presència i decisió en cada tema."



4) D’on venim?
Des de 2008 el sector financer espanyol ha sofert un procés de reestructuració i concentració molt important. La progressiva caiguda de les Caixes, el rescat per part del FROB, la creació i posterior intervenció pública, les successives reformes financeres impulsades per l’executiu i el rescat financer per part d’Europa va acabar amb la idea que el nostre sistema financer era un dels més solvents del món. De fet, els efectes de la crisi sobre el sistema financer es poden resumir en:

 1. Desaparició de les caixes i en conseqüència de l’arrelament territorial del sistema financer.

2. Concentració bancària i disminució de la competència bancària (perjudica les famílies, professionals i pimes).

 3. Reducció de plantilles i d’oficines.

4. Impuls del model d’oficines comercials ateses per agents o venedors de productes financers (no de treballadors de l’entitat) i màquines multifunció (efectiu, gestió de rebuts, concessió de crèdits).

 5. Reducció dels recursos per a obra social (que s’aplica a polítiques socials).

 6. Risc d’exclusió financera per a persones amb baixa cultura financera (que cobrien les caixes i no els bancs).


"Aquest canvi profund afecta tant a les famílies, com a les petites i mitjanes empreses, als autònoms i als que volen emprendre noves idees de negoci, els quals han vist limitada la seva possibilitat de finançament, i han estat privats d’un model d’entitat financera, les caixes arrelades al territori que, en el moment actual de dificultat en la sortida d’una llarga crisi, serien d’una vital importància.
Per aquest motiu té més sentit que mai recuperar el model de caixa d’estalvis, arrelat al país i propera als ciutadans. "

5) Qui som?

 Som una associació, constituïda el 16 d’abril de 2015, que té per objectiu bastir el projecte de creació d’una banca de proximitat vinculada al cooperativisme de treball associat, que segueixi un model de intercooperació, de gestió democràtica, de compromís amb el territori i de banca social i solidària. Som una associació sense ànim de lucre que sorgeix de la iniciativa ciutadana i no sotmesa a cap grup de poder mediàtic, polític, empresarial ni de cap altra naturalesa. Ens aplega la voluntat única i exclusiva de creació d’una banca al servei de la ciutadania i del teixit productiu sota una modalitat de cooperativa de crèdit. Alguns promotors del projecte provenen del món empresarial, altres han treballat en antigues caixes d’estalvi, altres són del món acadèmic i la resta, ciutadans que creuen en el projecte.

 Els membres que exerceixen càrrecs formals, a gener 2016 són:

President: Joan Olivé i Mallafrè
Sotspresident: Jaume Vall i Pedret
 Secretari: Marta Poch i Rossell
 Tresorer: Joan Josep García i Negre

Estatuts: Estan detallats en l'Annex IV ESTATUTS DE L'ASSOCIACIÓ de la present memòria. La quota ordinària com a membre de ple dret de la nostra associació són € 15/trimestrals, amb opcions gratuïtes per persones aturades o en dificultats específiques. 

6) Forma legal final que volem aconseguir 
L'Associació per la nova CAIXA CATALANA Cooperativa de Crèdit, com informa en el seu títol vol bastir una Cooperativa de Crèdit, com ho són: Laboral Kutxa, pertanyent al Grup Mondragón Caixa Laboral Popular de València Caixa d'Enginyers


Per fundar una entitat d'aquest tipus és imprescindible disposar d'un capital fundacional d'uns 5 milions d'euros i aconseguir una LLICÈNCIA BANCÀRIA del “Banco de España”.

7) Dificultats per aconseguir la llicència bancària

Considerant perfectament assumible a Catalunya a partir del 2016 recaptar 5 milions d'euros de manera popular, encarem els següents reptes:

 7,1) La normativa espanyola: Exigència de que la creació d'una cooperativa de crèdit sigui una conseqüència/evolució d'una cooperativa d'anterior existència.

7,2) Les dificultats tècniques que el Banc d'Espanya imposa de manera directa als possibles promotors d'un projecte d'aquest caire.

 7,3) Impediments de tipus polític, tot considerant la situació política de Catalunya davant de Madrid.

7,4) Un període de major concentració de l'oferta bancària europea.



8) Possibilitat d'operar amb llicència bancària internacional compartida 

Existeix la possibilitat que, un cop nosaltres haguéssim recaptat el capital mínim de 5 milions d'euros, negociar amb una Cooperativa de Crèdit ja existent, amb la finalitat d’operar amb la seva llicència bancària (Modalitat internacional) a l'Estat Espanyol. Aquesta entitat sòcia hauria d'estar radicada a un país de la Unió Europea i emprar l'Euro com a moneda. Un exemple d'aquesta via és FIARE, entitat de caràcter social sorgida a Bilbao, que s'ha posat a sota del paraigua d'una entitat financera italiana també de caràcter cristià i social. FIARE ha esdevingut la sucursal a Espanya de tota una entitat multinacional.


9) Forma legal intermèdia que plantegem

 Mentre el procés cap a la independència de Catalunya segueix el seu curs i, per començar a operar al més aviat possible com Cooperativa (pas previ a l’adquisició d’una llicència bancària) la nostra associació proposa crear, com a fórmula provisional i intermèdia, tan aviat com puguem la:



                                   CAIXA CATALANA Cooperativa de Serveis Financers, Sccl 



Que operaria a l'empara de la normativa catalana de cooperatives, un cop la nostra associació aconseguís un capital fundacional de € 1.000.000 (un milió d'euros)

. Proposem que CAIXA CATALANA sigui conformada per subscripció popular, amb aportacions de € 100 fetes a títol personal per un mínim de 10.000 socis fundadors.

 CAIXA CATALANA seria cooperativa de primer grau, podent ser també COOPERATIVA DE TREBALL, quan tingui una massa de treballadors que ho justifiqui.

 La nova entitat que proposem es regirà per una combinació de: ASSEMBLEES LOCALS O COMARCALS i ASSEMBLEA GENERAL de socis, les quals nomenarien un CONSELL RECTOR compost per 5 persones.

10) Zona geogràfica on volem operar 

Entenem CAIXA CATALANA com una eina de país i de les seves classes populars. Com a Cooperativa de Serveis Financers, en la primera etapa d'operacions preveiem treballar sols en territori català. En algun moment, un cop consolidats en territori català, preveiem una extensió de la nostra activitat cap a la resta dels països catalans.

11) Operativa com a Cooperativa de Serveis Financers

Essencialment, recollim estalvi de les classes populars de Catalunya, per posar-lo a treballar pel bé de Catalunya. Queda limitat per estatuts, anar a cercar capital o estalvi als anomenats “Mercats majoristes o exteriors”. Hem de coordinar aquestes tasques de captació d'estalvi i de finançament amb els consells comarcals, diputacions, ajuntaments, gremis professionals, col·legis professionals, associacions empresarials, sindicats, etc.

 CAIXA CATALANA té dues tasques:

11,1) Tasca d'actiu (Els diners que Caixa Catalana deixa als sol·licitants de finançament):

Mentre l'atur a Catalunya es mantingui en uns nivells insuportables, concentrem la nostra activitat en el suport a les inversions que afavoreixin la creació de llocs de treball. 

11,1A) Concessió de microcrèdits per a l'autoocupació en les millors condicions possibles. Contemplem també potenciar la feina de CAIXA CATALANA amb els ajuts i subvencions (Catalans i europeus) que puguem aconseguir.

11,1B) Finançament de projectes sostenibles de petita empresa, emprenedoria, comerç, turisme sostenible, etc. que afavoreixin CLARAMENT la creació de nous llocs de treball

11,1C) Finançament en les millors condicions possible a les empreses que faciliten ocupació a persones amb discapacitats físiques o intel·lectuals o a persones en clar risc d'exclusió social.

11,1D) Finançar amb l'anomenat “Capital Llavor” projectes sorgits de les universitats i centres de recerca de Catalunya que mirin de convertir en empreses viables i sostenibles els seus projectes de recerca. Aquest tipus de finançament és molt complex, amb un elevat risc. En aquest moment no podem informar d'un possible % d'interès en aquesta vessant. Al ANNEX III hi detallem més informació.

11,1E) Finançament en les millors condicions possibles, de petits projectes de:

"Agricultura ecològica i/o sostenible que afavoreixin l'ocupació i la millora econòmica i social del territori. Ramaderia ecològica, sostenible i que vetlli per la integració i millora de territoris desfavorits. Turisme ecològic o amb un especial interès per al desenvolupament de territoris desfavorits."

11,1F) Finançar projectes laborals que millorin les condicions de vida dels “Nous Catalans” tot afavorint la seva integració i que puguin integrar-se econòmicament (i fiscalment) al país.

11,1H) Finançar cooperatives d'habitatge, especialment en les noves modalitats de co-propietat del solar. Amb estreta col·laboració amb els ajuntaments.


11,2) Tasca de passiu (Els diners que els estalviadors dipositen a CAIXA CATALANA per posar-los a treballar. Aquests diners CAIXA CATALANA els comptabilitza com CAPITAL REMUNERAT, de segon nivell)

"Cistella tecnològica [11.1D] (Sols per a estalviadors molt qualificats, assumint que aquesta mena d'inversions són complexes i especialment, resulta imprescindible formar un mix entre els diferents projectes i sectors d'inversió)!


Cistella “treball” [11.1A, B, C, F, i G]. Per creació de llocs de treball.

Cistella ecològica [11.1E], per inversions en agricultura, ramaderia i turisme ecològics.

 Cistella habitatge social i protegit [11,1H], per finançar cooperatives de vivenda, en règim de semi propietat.

Per tal de millorar els ratis de capitalització de l’entitat, es proposa la creació de “bons de capitalització de la CCCSF”.

 11,2BIS – Bons de capitalització de la nova Caixa Catalana Cooperativa de Serveis Financers.


"Aquests bons poden estar fora del circuit de participació dels mateixos socis (no necessàriament incompatible) però poden donar l'oportunitat d’algunes persones, interessades en el projecte, a incorporar quantitats de capital i amb un risc superior i amb un interès inicialment inferior i amb el temps amb rendibilitat incrementada per premiar la fidelitat a llarg termini d’aquelles persones que apostin pel projecte". 

11,2 TRIS Donada la característica nacional d’aquesta entitat financera (i futura Cooperativa de Crèdit), es promourà el suport directe i en la mesura de les seves possibilitats, la compra dels productes de deute emesos pel Govern de la Generalitat una vegada Catalunya hagi esdevingut un estat independent.


 11,3) Reserves del 20%

CAIXA CATALANA, en la fase inicial -prèvia a aconseguir una llicència bancària- ha de ser absolutament autosuficient en l'equilibri entre passiu (Diners que els socis li presten) i l'actiu (Crèdits concedits als socis de la cooperativa).

Des del primer dia d'operació cal preveure possibles dificultats i endarreriments (inclús fallides) per part dels socis d'actiu (Receptors de crèdits) en el retorn dels capitals i els interessos.

 Preveiem que un 20% del passiu captat (estalvis rebuts dels socis) sigui curosament mantingut com a reserves, per atendre les possibles contingències o endarreriments.

 Aquests imports quedaran comptabilitzats com augments del capital, sense poder ser emprats per CAIXA CATALANA en cap mena d'inversions arriscades ni especulatives.

Les successives assemblees anyals fixaran els % de reserves per a cada exercici i les condicions del seu manteniment i operativa.

12) Full de ruta del projecte

a) Redactar un estudi de necessitats de microcrèdits a Catalunya desglossant sectors econòmics i geogràfics durant l'any 2016:
                                         
                                  “Inventari de necessitats de microfinançament a Catalunya”


b) Difondre el projecte comarca per comarca i en informacions a cada sector econòmic i professional. Recaptar els suficients diners via petites donacions a fons perdut i quotes ordinàries de soci, per poder encarar les petites despeses de l'Associació:


 • Despeses de difusió del projecte al territori, informació escrita, on-line, etc.
 • Despeses i de recerca per analitzar les necessitats de cada sector en microfinançament.
 • Despeses de manteniment i control del mateix capital fundacional, mentre aquest es va conformant


c) Iniciar la recaptació del CAPITAL FUNDACIONAL per a la fase provisional, com a Cooperativa de Serveis Financers. Un grup de personalitats catalanes formaran un comitè de vigilància pel bon us d'aquest capital. Experiències passades ens obliguen a ser absolutament curosos en la gestió del capital fundacional mentre l'anem recaptant.
 d) Redactar els estatuts i el reglament intern de la futura CAIXA CATALANA Cooperativa de Serveis Financers tot recollint opinions i criteris de tot el territori i dels socis fundadors.
 e) Convocar una Assemblea Fundacional.

13) Garanties que volem donar: Comitè de garanties pel capital fundacional 

L'Associació per la nova CAIXA CATALANA Cooperativa de Crèdit es finança amb petites aportacions, les quotes regulars dels socis i les petites subvencions que puguem rebre.

 Totes les finances corrents de l'Associació es canalitzen per un compte corrent obert a Caixa d'Enginyers i una operativa via Paypal per a petites donacions de € 20 o 50. 

Les aportacions de € 100 que anirem rebent dels socis fundadors seran sempre canalitzades a un compte obert a Laboral Kutxa específic per aquest propòsit. Estem treballant en el codi intern que permeti que aquests fons dipositats a  

Laboral Kutxa siguin administrats de manera independent dels directius de l'Associació. 

Volem conformar un equip de 5 persones que tindran signatura exigida conjunta per administrar el capital fundacional mentre l'anem recaptant.

 Aquestes 5 persones hauran de signar tots junts al final del procés (quan arribem a assolir les 10.000 aportacions de € 100 cadascuna) paral·lelament amb una assemblea dels futurs socis de la cooperativa per aportar ja el capital fundacional de la CAIXA CATALANA Cooperativa de Serveis Financers. 

Del compte de Laboral Kutxa (ni de possibles altres comptes on s'hi diposités el capital fundacional en fase de recaptació) no en pot sortir cap import per cobrir despeses corrents de l'Associació. 

Considerant l'envergadura del nostre projecte, plantegem als futurs socis fundadors de la cooperativa de serveis financers que a part d'aportar els € 100 al capital fundacional, facin petites aportacions d'uns € 20 per poder mantenir l'estructura mínima d'administració dels recursos.

14) Que poden fer els catalans per aconseguir l'èxit de CAIXA CATALANA?

14,1) Fer-se soci de l'Associació per la nova CAIXA CATALANA Cooperativa de Crèdit podent participar així en les decisions i activitats pròpies del projecte. La quota normal de soci són € 15/trimestrals (Amb possibles excepcions per persones a l'atur).


http://www.caixacatalana.cat/adherirme-formalment-a-la-associacio-per-lanova-caixa-catalana-cooperativa-de-credit.php

14,2) Fer donacions de € 20 o 50 per donar suport econòmic al projecte http://www.caixacatalana.cat/recaptacio-de-fons/aportacions-economiques-acaixa-catalana.php

14,3) Fer una aportació econòmica directament al nostre compte (per despeses corrents) a la Caixa d'Enginyers ES69 3025 0017 46 1400005550


14,4) Participar en actes d'informació i difussió del projecte a cada comarca, als barris de Catalunya.

14,5) Fer una aportació de € 100 al compte de Laboral Kutxa ES37-3035 0175 87 1750005547 Informant clarament el nom i Dni del qui serà soci fundacional de la CAIXA CATALANA Cooperativa de Serveis Financers, Sccl. A febrer/2016 estem redactant un model de contracte/garantía per les aportacions rebudes per conformar el capital fundacional. En cas de necessitat, els socis fundadors poden exigir el retorn de la seva aportació al capital fundacional en cas de necessitat.

ANNEXE I Esborrany de la primera previsió financera
 Moviments realitzats al Balanç de situació i compte de pèrdues i guanys des de l’inici de la creació de la Caixa Catalana de serveis cooperatius financers a un any vista.

3. Inversions financeres a llarg termini 

El primer any es destina 2.000.000 € a crèdits a llarg termini a uns interessos del 6,5% anual. 

4. Inversions financeres a curt termini 

El primer any es destina 500.000 € a crèdits a curt termini a uns interessos del 6,5% anual. 5. Efectiu i altres actius líquids equivalents

5. Efectiu altres actius líquits equivalents 

6. Capital subscrit cooperatiu

 10.000 socis que aporten 100€ cada soci.

 7. Excedent de la cooperativa 

El primer any es destinarà el 100% a reserves.

8, Deutes a llarg termini 

2.000.000 € de passiu financer a cost amortitzat a un termini superior a 1 any i remunerats a un tipus d’interès del 0,4% anual.

 9. Deutes a curt termini 

1.000.000 € de passiu financer a cost amortitzat a un termini inferior a 1 any i remunerats a un tipus d’interès del 0,4% anual. 

ANNEXE II Capital llavor per afavorir projectes tecnològics sorgits de les universitats catalanes

Seguim un model d'estalvi força conegut a Suïssa, pel qual els grups d'investigació de les universitats, obtenen un finançament que els permet aspirar a crear petites empreses molt tecnològiques que exporten màquines, tecnologia o know-how arreu del món. 

A la Catalunya dels anys 2016 i propers, els promotors de CAIXA CATALANA Cooperativa de Serveis Financers som conscients que podrem aprofitar sols una part de l'enorme potencial d'aquest canal d'estalvi. En contrapartida, aprofitant aquesta dimensió reduïda i especialment que SOLS TREBALLAREM EN PROJECTES A CATALUNYA, Caixa Catalana podrà informar a bastament als estalviadors del desenvolupament i avenços en aquesta cistella d'estalvi.

 La “Cistella tecnològica” de Caixa Catalana va destinada a estalviadors catalans amb coneixements d'inversions i patrimonis mig-gran, ja que és una inversió de risc elevat.

 Un 20% de l'estalvi/capital captat resta immobilitzat per contingències. 

El 80% restant es diversifica en àrees diferents i en projectes que estan en fases més o menys avançades en llur desenvolupament. 

Els rendiments a l'estalvi captat seran sempre variables, en funció del rendiment econòmic aconseguit i de la viabilitat del mix de projectes/inversions.

 Parlem d'un finançament de risc elevat, ja que degut al tipus d’inversió hi ha liquiditat limitada i risc que els projectes no tinguin el rendiment calculat. Per aquest motiu el rendiment esperat per l'estalviador ha de ser elevat. 

Els projectes on invertir han d’estar en una fase avançada de desenvolupament amb objectius quantificables.

 La inversió en aquests projectes ha de ser limitada, un cop s’assoleixi l’objectiu de rendibilitat esperat, es desinvertirá la participació per a destinar la quantia a finançar i ajudar a altres projectes. 

Caixa Catalana s'obliga a formar un mix de projectes, diversificant:

Estats de desenvolupament dels projectes (Parlem sempre d'entrar a invertir quan el projecte ja ha superat un primer recorregut, col•loquialment, passada la fase dels FFF).

 Àrees d'activitat, de manera que evitem caure en possibles bombolles.

Associació per la nova CAIXA CATALANA Cooperativa de Crèdit - G66538000 www.CaixaCatalana.cat - projecte@caixacatalana.cat - Telf: 651 686 500

El genocidi de la guerra a ses Illes Balears "LES REPRESSIONS DE 1936-1939 A LES ILLES BALEARS. UNA ANÀLISI COMPARATIVA"

                                         

El conde Rossi es fa l'amo de ses Illes     
by:Alicia Garcia

En el món han hagut sempre guerres i genocidis el mès conegut ha sigut el de la segona guerra mundial al poble jueu on milers i milers de homes, dones, nens i ancians van ser exterminats per el sol fet de ser jueus. Ells han sigut reconegut que va ser un genocidi però als catalans, republicans...encare es l'hora que ens reconeguin que som un poble que ha lluitat i lluita per la seva llibertat de ser un poble un païs divers on la llengua comuna ens uneiç siguem on siguem...Ben aprop som de aconseguirho .

                                           A un canvi social sempre van haver les dones

                                             

A la guerra civil a Espanya també se va exterminar i afusellar a molts homes i dones, families senceres per el sol fet de ser un bandol, el repúblicar, a Espanya families senceres van poguer marxar caminan traspasan la frontera per els Pirineus, però qui ho van passar francament molt malament va ser el poble de ses illes, on ho van trovar ben pelut vivin a una illa i cercats per el ejercit nacional.



Bet aqui que os contaré cinc cèntims de un capítol del llibre :

"LES REPRESSIONS DE 1936-1939 A LES ILLES BALEARS. UNA ANÀLISI COMPARATIVA"
del autor: David Ginard i Féron(capítol del llibre La Guerra Civil als Països Catalans, Publicacions de la Universitat de
València, València 2007, pàg. 257-297).

Més d’una vegada s’ha dit que les Balears constitueixen un bon microcosmos
per analitzar el desenvolupament de la Guerra Civil de 1936-39 en el conjunt
d’Espanya. De fet, com la resta de l’Estat, l’arxipèlag balear restà dividit fins a les
darreres setmanes de la contesa entre les dues zones enfrontades, i aquesta
escissió no fou resultat precisament de l’atzar, sinó de circumstàncies polítiques i
militars en bona part explicables històricament. Mentre que les conservadores
Mallorca i Eivissa foren nacionals des d’un bon començament, en canvi Menorca –
caracteritzada per una certa tradició progressista i per la presència d’una força
armada lleial a la República a la base naval de Maó–, romangué dins territori
governamental fins al 9 de febrer de 1939.

                                                         milicianes de ses illes Balears

Dit això, no ha de sorprendre que en l’anàlisi de qüestions tan diverses com la
dinàmica institucional, l’evolució econòmica o les dimensions internacionals de la
contesa hom pugui constatar una contraposició entre l’illa més oriental de l’arxipèlag
i la resta, ben il·lustrativa del que passà en el conjunt de l’Espanya en guerra. Però
sens dubte és amb l’estudi de la violència política exercida contra els desafectes
d’ambdós bàndols on més clarament es pot percebre aquest marc privilegiat que les Balears ofereixen a l’historiador interessat pel conflicte bèl·lic de 1936-39.

Les Illes conegueren en aquells anys successius episodis de poder, de coacció i de violència a
càrrec dels nacionals i dels republicans. Episodis tots ells reprobables, però que,
alhora, també reflecteixen força bé les diferents dimensions quantitatives, els
objectius i les metodologies que presenten les repressions practicades pels dos
bàndols durant la Guerra Civil.

No cal reiterar que la repressió és un fenomen molt complex, que inclogué un
amplíssim ventall d’actuacions que abasten els àmbits polític, social, econòmic,
laboral i cultural, i que ara no ens és possible d’analitzar a fons. D’aquesta manera, i
a efectes pràctics, en les pàgines que segueixen ens centrarem fonamentalment en
l’estudi de la violència física exercida contra les persones, bé que intentarem
d’analitzar-la tenint en compte els trets bàsics de la dinàmica política i militar que
s’esdevingué a cada una de les illes de l’arxipèlag.


Així, en primer lloc farem referència a la repressió practicada pels revoltats a Mallorca al llarg de la contesa;
una violència perfectament prevista, controlada i dirigida per les autoritats nacionals
de l’illa, i que assolí una indubtable transcendència pública en ser divulgada
internacionalment per l’escriptor francès Georges Bernanos en el seu llibre Les
Grands Cimetières sous la lune (1938). A continuació, tractarem de la situació que
s’esdevingué a Menorca. Aquesta illa fou escenari, sobretot entre el juliol i el
desembre de 1936, d’una cruel violència revolucionària, a la qual seguí, des del
febrer de 1939, una típica repressió d’ocupació a càrrec de les autoritats
franquistes. En tercer lloc, analitzarem el singularíssim cas de les illes Pitiüses, on
durant l’estiu de 1936 es visqueren tres fases repressives successives exercides
alternativament pels dos bàndols. D’aquesta manera, per acabar, podrem establir
unes conclusions bàsiques sobre les semblances i les diferències que presentà la
repressió política practicada per nacionals i pels republicans a les Illes; unes
conclusions que, segons el nostre parer, en bona part són extrapolables al conjunt
de l’Estat.

 Els cementiris sota la lluna mallorquina
Entre 1936 i 1939, Mallorca conegué una repressió política ben representativa
de la que es desplegà als territoris que des dels primers dies de l’aixecament militar
feren part de la zona franquista. De fet, l’illa no estigué en cap moment sota el
domini republicà, excepte una estretíssima franja de territori (14 x 7 km) de la costa
oriental, que fou ocupada durant tres setmanes en el marc de la fracassada
expedició del capità Alberto Bayo Giroud (agost-setembre de 1936).
 D’entrada, com en el cas d’altres indrets de l’Espanya dominada pels rebels, crida l’atenció que
una zona considerada de rereguarda, on el cop d’Estat triomfà amb considerable
facilitat i l’esquerra era minoritària, fos objecte d’una violència política tan
considerable.

Per entendre aquest fenomen, cal destacar que la repressió practicada a
Mallorca i a la resta dels territoris en mans nacionals no fou gens espontània, sinó
que respongué a uns evidents objectius exemplificadors. És prou conegut, en aquest
sentit, que el mateix general Franco entenia aquest tipus d’actuacions com una
autèntica operació quirúrgica destinada a extirpar el moviment obrer i les
organitzacions polítiques d’esquerres del cos polític espanyol. D’aquesta manera,
ens trobam davant accions perfectament programades en les famoses instruccions
del director de la conspiració Emilio Mola Vidal (abril de 1936), les quals foren
reiterades en el ban de declaració de l’estat de guerra que el general Manuel Goded
Llopis, comandant militar de l’arxipèlag, publicà a Palma el fatídic 19 de juliol de
1936.

En aquests textos es posava l’accent en la necessitat que tenien els rebels de
neutralitzar qualsevol possible acció de resistència per part dels simpatitzants de la
República. En concret, Goded advertia en l’article tercer del seu ban que “resuelto a mantener inflexiblemente mi autoridad, será pasado por las armas todo aquel que
intente en cualquier forma de obra o palabra hacer la más mínima resistencia al
Movimiento Salvador de España. – Con igual ejemplaridad se castigará el más ligero
intento de producir huelgas o sabotajes de cualquier clase y la tenencia de armas
que deben ser entregadas inmediatamente en los cuarteles”.


 Com ja hem assenyalat, a Mallorca el cop d’Estat triomfà sense gaires
dificultats. En poques hores foren ocupats tots els centres neuràlgics de la capital, i
Goded pogué marxar el mateix dia 19 a Barcelona, on s’havia de posar al capdavant
de la insurrecció en aquella ciutat. La mateixa literatura apologètica del Movimiento
destacà que la resistència popular fou molt escassa, i que, per tant, els colpistes a
penes hagueren de lamentar baixes. En paraules del militar britànic profranquista
Norman Bray, “la resistencia comunista fue irrisoria.

Asustados en parte por los fantásticos cuentos del material de guerra que poseían los falangistas, acobardados por la firmeza de las tropas, aislados por los métodos rápidos, decididos y
ordenados de sus adversarios, virtualmente se rindieron sin lucha”.
De tota manera, ens consta que ja el 18 de juliol, davant les notícies de la
revolta de l’exèrcit a Àfrica, un grup de militants del Front Popular demanaren
armes al governador civil Antonio Espina, però aquest rebutjà la petició perquè va
rebre garanties de lleialtat per part de Goded.

 A més a més, l’arribada de notícies
sobre el fracàs de Goded a Barcelona provocà, entre el 19 i el 20 de juliol, una
reacció dels sectors populars i d’una part de les forces de seguretat.
 A Palma un comitè de vaga difongué proclames editades en ciclostil en un solar de la barriada
de Son Corb. Sabem que durant uns dies molts d’obrers deixaren d’anar a la feina,
sobretot entre els dels transports públics, però resulta del tot impossible determinar
fins a quin punt la seva actitud responia a una voluntat de rebuig explícit al cop
d’Estat o si es tractava simplement d’una retirada prudent davant una situació que
es percebia com a extremament confusa.


 En tot cas, la dura reacció del nou
governador civil, Luis García Ruiz, que amenaçà d’executar els promotors de la
protesta, donà resultats a l’instant.
 Amb tot, alguns testimonis de l’època
asseguren que la vaga es perllongà durant unes tres setmanes. Així, en paraules de
l’anarcosindicalista canari Manuel Pérez, a qui el cop d’Estat sorprengué a Palma i
passà quatre mesos refugiat a un pis del barri de la Soledat:
“Sin armas, sorprendidos por la rapidez de los acontecimientos y además poco
entrenados en las luchas sociales, a los trabajadores de Palma sólo les quedaba un
recurso heroico: declarar la huelga general, paralizando todas las actividades de la
isla. Y esta huelga general, que constituye una verdadera epopeya si tenemos en
cuenta la situación del proletariado de Mallorca, duró veintidós días, pero al cabo de
ellos hubieron de rendirse ante la crueldad del enemigo.

 Las autoridades fascistas ordenaron a sus agentes que fueran de casa en casa para obligar a los obreros a que...se reintegraran al trabajo, y para conseguir sus propósitos fusilaron a cinco camaradas que dignamente dijeron no estar dispuestos a trabajar para los miserables
que habían implantado en Mallorca un régimen de terror y barbarie.”
A més a més, sabem que hi hagué alguns incidents armats a mitja dotzena de
pobles. Per exemple, a Pollença el diputat socialista Amós Ruiz Lecina, d’acord amb
el cap de la Base d’Hidros Fernando Beneito, organitzà la resistència d’un nucli de
soldats, carrabiners i civils que, al cap d’unes hores, foren vençuts per una columna
mixta motoritzada enviada des de Palma.

 A Manacor, la nit del 20 de juliol un grupde militants d’esquerra i carrabiners recorregueren la ciutat i reobriren la Casa del Poble, però l’endemà foren encerclats i reduïts per l’exèrcit. A Sóller, uns
carrabiners intentaren defensar l’estació de ràdio de Muleta a fi de posar-se en
contacte amb Catalunya. A Binissalem, un guàrdia municipal disparà contra uns
falangistes locals i en matà un. A sa Pobla, el cos de carrabiners es dividí en dues
fraccions, els quals intercanviaren trets durant unes hores. Finalment, a Esporles –
poble de forta tradició esquerrana– l’alcalde socialista intentà organitzar guerrilles
per impedir l’entrada de l’exèrcit al poble.


Aquesta limitada oposició a l’aixecament militar s’ha d’entendre en un context
marcat per la relativa feblesa de les organitzacions obreres. En aquest sentit,
potser convé ressaltar que, si bé és cert que durant els mesos previs al
començament de la contesa s’havia produït un desenvolupament considerable dels
partits i sindicats integrats en el Front Popular, en començar l’estiu de 1936 cap grup obrer mallorquí disposava d’armes. Tal vegada resulti particularment
significativa la precària implantació dels anarcosindicalistes mallorquins,
circumstància que contrasta notablement amb la fortalesa de l’organització catalana
i feia inimaginable una contribució semblant a l’esclafament d’un exèrcit insurrecte.
 La correspondència entre la Confederació Regional del Treball de Balears i el
Comitè Nacional de la CNT confirma que a Mallorca s’havia estès força la consciència
que calia preparar-se per a un hipotètic desbordament de la situació política, però
també que els mitjans amb què comptaven les organitzacions obreres illenques eren
extremament minsos.


Com veurem, la repressió nacional a Mallorca tingué diverses fases, durant les
quals les mesures de càstig s’administraren d’una manera diferent segons les
necessitats del moment. Però cal recalcar que aquestes accions punitives feren part
sempre d’un procés controlat i dirigit per unes autoritats militars que dominaven
sense gaires problemes l’ordre públic de l’illa. Els elements civils que donaven
suport al Movimiento estigueren en tot moment supeditats als caps militars, encara que en determinades ocasions la coordinació no fos perfecta, com es pogué palesar
en les primeres hores del cop d’Estat.

Així, per exemple, en els primers dies i setmanes de la guerra, la repressió
consistí bàsicament en privacions de llibertat. Columnes de l’exèrcit, membres de la
guàrdia civil i militants de Falange Española de las JONS recorregueren els pobles de
Mallorca i, a part de reestructurar la vida municipal, s’encarregaren de detenir totes
aquelles persones susceptibles de fer cara al nou estat de coses.El saqueig dels
locals dels partits polítics i sindicats obrers, i la incautació dels seus fitxers facilità
aquestes ràtzies. Segons fonts diplomàtiques britàniques, durant les primeres
quatre setmanes que seguiren l’aixecament contra la República, les noves autoritats
decretaren l’empresonament d’unes 1.400 persones.

Amb el temps, podem dir que a Mallorca ser militant o simpatitzant d’una organització política o sindical d’esquerra implicava, quasi inevitablement, la detenció. La confiscada Casa del
Poble de Palma –un esplèndid edifici que havia estat regalat a les organitzacions
obreres pel financer Joan March– esdevingué el principal centre de tortures de la
Falange. Els records del destacat dirigent comunista Guillem Gayà i Nicolau
permeten saber que el mateix cap provincial falangista, Alfonso de Zayas, intervenia
directament en els interrogatoris en els quals habitualment s’apallissava els
detinguts o se’ls obligava a ingerir oli de ricí.

De tota manera, és cert que durant les primeres setmanes de guerra les
execucions foren encara un fenomen relativament estrany, que afectà sobretot persones que havien practicat algun acte de resistència contra el cop d’Estat o que
eren especialment odiades pels revoltats contra la República.Això s’explica, en part,
perquè el control de la situació estava en mans d’un sector dels militars mallorquins
que, amb el coronel Emilio Ramos Unamuno al capdavant, consideraven necessari
actuar amb una certa prudència.

 Des d’aquests àmbits no es veia gens clar quin era elpaper que correspondria a Mallorca dins la contesa, i fins i tot es considerava factibleque la guerra s’acabàs aviat i amb una solució negociada. Per aquest motiu, optarenpresumiblement per no aplicar al peu de la lletra les mesures recomanades per Mola.

La pitjor fase de la repressió a Mallorca s’encetà a mitjan agost de 1936 i
s’accentuà durant els mesos següents, sota la batuta del governador civil Mateu
Torres Bestard. Aquest fou designat el setembre per instruccions directes del mateix
general Franco, després que en una comunicació s’hagués queixat de l’excés de
contemplacions amb què els uniformats mallorquins havien afrontat les tímides
accions armades de resistència al cop d’Estat i el desembarcament republicà del capità
Alberto Bayo.

Però ja des de la segona setmana d’agost, les autoritats militars de
l’illa pensaren que calia intensificar les mesures contra els partidaris de la República.
D’aquesta manera, hom exhortà obertament a la denúncia ciutadana i a la neteja de
la rereguarda, i es donà via lliure als falangistes perquè actuassin al marge de cap
mena d’ordenament legal. Són axiomàtics, en aquest sentit, els comunicats publicats en la premsa de Palma els dies 10, 12 i 15 d’agost pel governador militar Emilio
Ramos Unamuno.

Sens dubte, aquest viratge repressiu de la segona meitat d’agost de 1936
s’explica en bona part per l’anunciat desembarcament a l’illa de les tropes de Bayo. El
perill que representaven les milícies republicanes incrementà la sensació
d’assetjament que patien els rebels mallorquins, i tant les notícies que devien circular
sobre el comportament d’aquestes tropes a les Pitiüses recentment ocupades com el
contingut intimidatori de les proclames llançades per l’aviació republicana sobre
Mallorca no convidaven precisament a l’optimisme.

 En aquest sentit, s’ha establertsovint com a fita l’ordre d’executar els interns de la presó de Manacor que hauria estatdictada la nit del 16 al 17 d’agost pel coronel Ramos Unamuno, amb un primer grup
integrat per trenta-dues víctimes les quals després haurien estat cremades amb
benzina. Cal dir, però, que les recerques realitzades recentment per Antoni Tugores
qüestionen l’existència d’aquesta treta de presos, tot i que confirmen que els dies 17 i
18 d’agost s’haurien produït nombrosos afusellaments al cementiri manacorí de Son
Coletes.

L’expedició republicana desembarcà a Portocristo, prop de Manacor, el 16
d’agost. Durant les tres setmanes que durà l’operació les forces republicanes –
mancades de disciplina i d’un comandament eficaç– es mostraren incapaces
d’avançar. D’aquesta manera, Bayo s’hagué de retirar la nit del 3 al 4 de setembre
davant el perill que representava l’aviació italiana, que el 28 d’agost havia començat a  bombardejar les posicions republicanes. L’escassa activitat que caracteritzà el front de
Manacor contrasta amb la duresa implacable amb què hom tractà els presoners.

Ens consta que els nacionals tingueren com a norma executar tots els combatents
republicans que caiguessin en les seves mans, tot i que està documentat que es feren
diverses excepcions. És particularment conegut el cas d’un grup de cinc joves
infermeres que, per un error de coordinació, no pogueren reembarcar amb la resta
dels expedicionaris, i foren violades per uns metges militars i assassinades tot seguit.

 Una vegada retirades les tropes republicanes, les coses no milloraren gaire. De
fet, des d’aleshores, i fins a la primavera de 1937, la repressió política assolí el
paroxisme. El feixista italià Arconovaldo Bonacorsi –més conegut per “conde Rossi”–
contribuí decisivament, si més no, a crear un ambient summament crispat, amb els
seus discursos als pobles de l’illa en els quals instigava obertament a netejar les
presons i afusellar sense contemplacions els rojos mallorquins.

 Durant aquestsmesos, grups de policies i falangistes capitanejats per l’antic diputat de la CEDA Lluís Zaforteza i Villalonga, el metge Emili Manera i el policia Francesc Barrado es lliuraren a
una autèntica cacera de militants d’esquerra amb el vistiplau del governador civil
Torres Bestard. Segons els informes d’Alan Hillgarth, es tractava d’una brigada
especial de la policia secreta integrada per una trentena d’individus, gairebé la meitatdels quals eren militants de Falange, mentre que la resta eren simples criminals que
havien estat reclutats directament per Zaforteza.

Aquests assassinats es duien a terme generalment de nit. La víctima era treta
de casa seva i transportada en un cotxe a un cementiri o a una carretera dels afores
de Palma o de qualsevol poble de l’illa. Allà era morta a trets i el cos es deixava en
terra. Lògicament, ningú no gosava interposar cap denúncia davant uns fets que
eren de coneixement general, i que, en bona part, es feien expressament a la vista de
tothom a fi d’esporuguir la població. Ramón Corredor, un antic cotxer de pompes
fúnebres de l’Ajuntament de Palma, explicava en una entrevista concedida el 1986 a
l’escriptor i periodista Llorenç Capellà:

“En cierta ocasión me dijeron que me presentara a las dos del mediodía, cerca
de Son Pardo, y allí me hallé una pareja de la guardia civil y un falangista que
custodiaban dos cadáveres destrozados, ¡les habían dado de culatazos! Aquellas
cabezas forzosamente tenían que gotear y entonces, ateniéndome a que todos los
bares de la carretera de Sóller estaban abarrotados de gente, obtuve permiso de los
guardias para transportarlos directamente al cementerio por el Camí dels Reis, pero -¡alto!- el falangista no me lo permitió. Me dijo: ‘Es preferible que te vean pasar y así
sabrán como las gastamos. No van a ser estos los últimos fusilados’.”

Una gran part de les víctimes eren presos preventius trets directament de la
presó mitjançant una ordre signada per Torres Bestard i lliurats tot seguit als
escamots falangistes. Es tractava de les cèlebres tretes que delmaren la presó de Can
Mir durant el primer trimestre de 1937. Fou en un d’aquests episodis en què perdé la
vida la mítica dirigent comunista Aurora Picornell, companya del cèlebre agent de la
Komintern Heriberto Quiñones González. Aurora fou treta de la presó de dones del
carrer de Can Salas la nit del 5 de gener de 1937, juntament amb les militants
comunistes illenques Catalina Flaquer Pascual, Antònia Pascual Flaquer, i Maria
Pascual Flaquer i una jove de Palència anomenada Belarmina González Rodríguez.
Les cinc dones foren assassinades al cementiri de Porreres. El recent descobriment de
l’expedient processal d’aquestes preses –conservat a l’arxiu del Centre Penitenciari de
Palma– ha permès documentar el vistiplau del governador civil a un dels episodis més
dramàtics de la Guerra Civil a Mallorca.


Encara que abunden els testimonis sobre l’estat de terror que s’estengué a
Mallorca en aquests mesos, el més conegut és, sens dubte, el llibre denúncia que
l’escriptor conservador francès Georges Bernanos publicà el 1938 a París sota el títol
de Les Grands Cimetières sous la lune. Bernanos, que coneixia detalls de primera mà
gràcies a les seves estretes vinculacions amb alguns dels principals caps falangistes de
l’illa, descriví amb cruesa la repressió blava que s’apoderà de l’illa fins a la primavera
de 1937, i es mostrà especialment dolgut amb l’actuació de l’Església catòlica i    sobretot, del bisbe Josep Miralles i Sbert. Entre les aportacions exhumades fa poc, es
poden destacar les del pacifista alemany Heinz Kraschutzki i les de l’oceanògraf
aragonès Odón de Buen.

Aquest darrer redactà al començament dels anys quaranta,
des del seu exili francès, un documentadíssim llibre de memòries, en el qual dedicà
una molt considerable atenció als seus mesos de captiveri a Mallorca, en els inicis de
la Guerra Civil. Tot i que a causa de la seva incomunicació no podia disposar
d’informacions exactes sobre les execucions que tenien lloc a l’illa, el seu relat és
summament simptomàtic de l’ambient que es respirava aleshores a Mallorca:

“Llegaban las noticias de la crueldad de los falangistas: aterrorizadas las gentes,
contaban los asesinatos que por las noches se cometían; cada mañana en las
carreteras aparecían docenas de cadáveres en las cunetas, en las tapias del
cementerio se fusilaba a centenares de personas, se citaban nombres de personas
significadas que habían sido víctimas de la barbarie tolerada por las autoridades que
tenían en su mano la fuerza. Y permanecían por los caminos los cadáveres insepultos.
Se contaba que unos ermitaños que tienen su capilla en la montaña próxima a la finca
del archiduque Luis Salvador, bien conocida de cuantos visitaban Mallorca, se habían
acercado a las autoridades para que les permitieran enterrar a los cadáveres que  yacían pudriéndose en la carretera de Sóller. ‘A los perros se les entierra y estos son
hombres’, clamaban.”

No és gens estrany, en definitiva, que aquest tipus d’actuacions generassin una
autèntica commoció social. Tal com denuncià l’any 1942 des del seu exili mexicà el
dirigent socialista Ignasi Ferretjans, els assassinats comesos durant la guerra deixaren
una estela d’odis que sobreviuran a Mallorca durant decennis. En aquest sentit,
l’episodi de l’assassinat de l’alcalde de Manacor Antoni Amer, el 29 de desembre de
1936, és possiblement un dels més emblemàtics. No ha de sorprendre, en definitiva,
que l’enterrament d’un dels seus fills, mort l’11 de gener de 1942, esdevingués una
les poquíssimes manifestacions col·lectives de descontent que han pogut ser
documentades en la Mallorca de la immediata postguerra, i que tingués com a
conseqüència l’obertura d’una investigació a càrrec del Govern Civil i la sanció d’alguns
dels participants.A partir de la primavera de 1937 s’entrà en una nova etapa, que podríem
anomenar de relativa suavització de la violència repressiva, en què les execucions
extrajudicials passaren a ser un fenomen aïllat.

 Cal dir que aquesta normalització de lasituació que s’observà aleshores no fou exclusiva de Mallorca ni tan sols de la zona rebel, sinó que féu part del procés de centralització del poder polític que
experimentaren aleshores ambdós bàndols. En tot cas, la substitució al capdavant del
Govern Civil de Torres Bestard per l’aristòcrata tradicionalista Josep Quint Zaforteza,
el 25 de maig de 1937, coadjuvà sens dubte al fet que la repressió indiscriminada
s’alleujàs. D’aquesta manera, començà una fase de repressió perfectament
institucionalitzada, en què jugaren un paper central els consells de guerra en els quals
foren jutjades centenars de persones acusades de contravenir algun dels articles del
ban de declaració d’estat de guerra del general Manuel Goded Llopis. D’acord amb el
que el mateix Ramon Serrano Suñer anomenà “la justícia a l’inrevés”, uns tres-cents
partidaris de la República foren condemnats a mort per “rebel·lió militar” en uns
judicis mancats de les més elementals garanties jurídiques.


Naturalment, una bona part de les víctimes foren militants de base i dirigents
de les organitzacions polítiques i sindicals d’esquerra, preferentment homes i dones
pertanyents a les classes populars, en particular obrers industrials i pagesos. Sovint
es tractava simplement de persones que havien escrit algun article anticaciquista en
la premsa local del seu poble, que havien expressat les seves opinions en veu alta
en un cafè, o que havien participat en alguna vaga obrera. No cal oblidar,
tanmateix, que uns altres col·lectius resultaren també tremendament afectats per la
repressió. Així, si les víctimes de la repressió parajudicial eren molt majoritàriament gent d’origen humil, els afusellats per sentència de consell de guerra correspongueren
a una tipologia extremament variada, que incloïa també persones benestants
d’ideologia republicana i progressista.

D’aquesta manera, personatges tan destacatsde la política mallorquina de l’època com l’exdiputat socialista Alexandre Jaume,l’exalcalde de Palma Emili Darder o l’antic president de la Diputació Provincial JaumeGarcia; i empresaris com Bernat Marquès, Llorenç Roses i Antoni M. Ques acabarenels seus dies davant un escamot d’execució, acomplint sens dubte una funció
exemplificadora. El tarannà totalitari de les noves autoritats es palesa igualment en
el destí tràgic que conegueren nombroses persones per la seva adscripció a
determinats col·lectius minoritaris aliens a l’esperit de la Nova Espanya. Així, s’ha
pogut documentar que entorn d’un terç dels membres de la lògia maçònica Pitágoras
20, de Palma, foren executats.


El recompte exacte del nombre de morts que ocasionà la Guerra Civil a
Mallorca ha estat objecte d’una controvèrsia que es remunta als mateixos anys de la
contesa. Pensem que ja alguns dels contemporanis aventuraren xifres molt
elevades. Així, per exemple, Georges Bernanos situà en 3.000 el nombre
d’executats.

En les seves memòries, Odón de Buen indicà que els seus companys
de la presó de Palma apuntaven que havien estat assassinades unes 4.000
persones. L’anarquista barceloní Luzbel Ruiz es féu ressò, el 1937, de les
declaracions d’un pilot empresonat a Mallorca, segons el qual el nombre d’executats era de 5.000.45 El també llibertari Manuel Pérez calculà que, fins al 18 de novembre
de 1936, havien estat assassinades 5.250 persones a Mallorca, de les quals 3.350
corresponien a Palma. El desembre de 1936, el destacat militant comunista
Heriberto Quiñones afirmà en un acte celebrat a Menorca que a Palma havien estat
executades 3.485 persones; i a Manacor, 1.500.


Finalment, el dirigent socialistaIgnasi Ferretjans alçà la xifra fins als 7.000 per al conjunt de l’illa, en l’esmentat article que publicà el 1942 a Mèxic.
Es podria adduir, amb raó, que en la majoria d’aquests casos es tractava de
simples estimacions globals que, a més a més, responien als objectius de la
propaganda de guerra republicana. Però s’ha de tenir en compte que les
informacions reservades procedents de fonts pròximes al Movimiento ens indiquen,
igualment, que la repressió segà la vida d’uns quants centenars d’homes i dones.

En un informe elaborat el 1937 pel cònsol italià a Mallorca ja s’apuntava que, entre
l’agost i el setembre de 1936, havien mort 1.750 persones per aquesta causa.
L’octubre de 1938, el bisbe de Mallorca, Josep Miralles i Sbert, calculà que la xifra se
situava entorn de les dues mil. El diplomàtic britànic Alan Hillgarth, finalment,
considerava que entre el 19 de juliol de 1936 i el 6 de juliol de 1937 havien estat
assassinades entre 850 i 900 persones a l’illa.

Malauradament, a diferència d’altres indrets de l’Estat, a Mallorca a horesd’ara no s’ha enllestit encara una recerca sistemàtica amb metodologia històrica que permeti donar definitivament aquesta qüestió per tancada. En qualsevol cas, es
poden considerar totalment superades les xifres plantejades al seu dia peral conjunt de l’arxipèlag. No debades, una investigació periodística publicada afinals dels ans vuitanta recollí els noms i llinatges de 868 víctimes, xifra que hem deconsiderar mínima, ateses les diverses relacions complementàries que s’han pogutestablir arran de recerques posteriors sobre municipis i col·lectius concrets. A
partir de la informació disponible als registres civils i als cementiris, les recerques en
curs efectuades pel grup de desaparicions forçades de l’Associació per a la
Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca han permès documentar ja uns
quants centenars de morts.


És probable que en un termini relativament breutinguem una quantificació bastant precisa, que en tot cas sembla que no superaràles dues mil morts.
Per acabar, resulta inevitable prestar una mica d’atenció a la qüestió de les
presons i els camps de concentració, atès que es tracta d’un fenomen que a Mallorca
assolí enormes dimensions. Des dels primers dies de la contesa es pogué constatar
que la presó provincial de Palma –reservada tradicionalment a unes quantes
dotzenes de reclusos comuns– resultava del tot insuficient per allotjar la gran
quantitat de militants i simpatitzants d’esquerra que eren detinguts. Aleshores calgué
improvisar ràpidament nous centres de reclusió, entre els quals destacaren el castell
de Bellver, alguns vaixells ancorats al port de Palma, una nau industrial situada a
les avingudes de Palma (Can Mir), i diversos dipòsits municipals. Ja el novembre de
1936 s’instal·là una presó específica per a les dones, al carrer de Can Salas, de
Palma, bé que no fou fins el juny de 1940 quan aquesta esdevingué una de les cinc
l’historiador militar Ramón Salas Larrazábal, que quantificà en 745 les víctimes per
presons centrals de dones d’Espanya i incrementà espectacularment el nombre
d’internes.



Les condicions de vida que patiren els presos mallorquins durant la guerra
foren força dures. Els testimonis de l’època acostumen a dir que la situació era
sobretot penosa a Can Mir, principal presó de l’illa entre setembre de 1936 i gener
de 1941, on s’acaramullaven entorn d’un miler de detinguts governatius. Sens
dubte, el caràcter provisional de l’edifici –una gran nau amb un sostre molt alt
sostingut per dues fileres de columnes– determinava incomoditats suplementàries.
Els presos estaven col·locats en llargues fileres de matalassos sense a penes
separació.

 L’alimentació consistia bàsicament en moniatos amb terra sense pelar,
per la qual cosa eren corrents les afeccions estomacals. Les autoritats penitenciàries
gairebé no proporcionaven cap atenció sanitària, i els metges reclusos havien de fer
mans i mànigues per atendre els malalts. La situació, però, no era gaire millor a la
presó provincial de Palma, popularment coneguda com els Caputxins En les seves
memòries, Odón de Buen ens ofereix un retrat amarg de la seva experiència, amb
especial atenció a la brutor que caracteritzava l’edifici:

“Todo el edificio olía a mugre. Los calabozos del patio eran repugnantes, allí se
amontonaban presos sobre colchonetas puercas, tendidas en el suelo; algo más
confortables los del piso superior. No se podía estar cerca de los retretes por su olor
nauseabundo: ¿retretes?, habitaciones amplias con un surco contra la pared donde
se alineaban los necesitados y por el cual circulaba agua. Por excepción, algunos
estábamos autorizados para usar el inodoro de los oficiales, situado junto al cuarto
de guardia. Todo el edificio estaba lleno de chinches, hasta la enfermería y la
cocina; no era raro el día en que se ahogaran algunos en los enormes peroles del rancho; yo mismo los vi flotar en la leche del desayuno. Y no escapaban pulgas,
ladillas y cucarachas. Porque todo era suciedad.”


Així mateix, una ordre de 28 d’octubre de 1936 del comandant militar de
l’arxipèlag establí la creació de camps de concentració, els quals s’instal·laren des de
final d’any, principalment al llarg de la zona litoral de l’illa. L’objectiu era el d’allotjar
detinguts governatius, “que se encontraban en las distintas prisiones de la Isla, los
que sin estar sujetos a Procesamientos Militares, eran conocidos por sus ideas
extremistas”.

 En aquests establiments els presos eren obligats a treballar en la
construcció de les carreteres que configuraren l’anomenat circuit estratègic. Un
informe corresponent al 29 de març de 1938 indica que aleshores hi havia a
Mallorca sis camps de concentració civils i dues unitats de treballadors, que en total
allotjaven 1.022 detinguts.Una de les característiques principals d’aquests centres
era el seu caràcter itinerant; els presos eren constantment traslladats d’un camp a
l’altre i substituïts per nous contingents, en funció de les necessitats generades per
les obres públiques realitzades. Entre els camps de treball que funcionaren a l’illa
durant la guerra i la postguerra podem assenyalar els des Capdellà, s’Espinegar
(Felanitx), Port de Pollença, es Rafal dels Porcs (Santanyí), Sant Joan de la
Fontsanta (Campos), Son Catlar (Campos), Regana (Lucmajor), es Cap Gros
(Alcúdia), Albercutx (Pollença) i el llatzeret del Port de Sóller.


La majoria dels testimonis són de l’opinió que aquests camps de concentració
presentaven unes condicions de vida més benèvoles que les presons, principalment
perquè els presos estaven més ben alimentats i vivien a l’aire lliure i amb més possibilitat de contacte amb la resta de la població.Tanmateix, ens consta que
amb el temps la disciplina es va fer fèrria, com demostra el seguit de normes
dictades al llarg d’aquests anys. Així, per exemple, una ordre del tinent coronell
inspector de camps de concentració i unitats de treballadors de Balears Enrique
Jiménez Porras dictada l’1 de maig de 1937 determinava el següent:

“Art 1º Se recuerda la orden que tengo dada de que el servicio de vigilancia
establecido y en especial durante las horas de trabajo, se intensifique; dando los
Comandantes Militares de los Campamentos la consigna al personal que presta
dicho servicio de hacer fuego contra los prisioneros que se separen del tajo de
trabajo más de la distancia autorizada. -. Se prohibe en absoluto que los tajos de
trabajo sean visitados por personas ajenas al servicio de vigilancia. – Los citados
Comandantes inspeccionarán los tajos de trabajo para establecer la vigilancia y si a
su juicio no pudiese vigilarse debidamente algún tajo, se suspenderá el trabajo en el
mismo dando inmediato conocimiento a esta inspección. – Art 2º En el caso de que
se acercaran al Campamento o lugares de trabajo algún familiar de los prisioneros u
otras personas que pudieran verse o hacerse señas, se les mandará retirarse
empleando todos los medios que estén a su alcance para hacerse obedecer dando
las pitadas reglamentarias para encerrar a los prisioneros en los dormitorios
mientras no se disuelvan los grupos.”


Menorca: la violència republicana i la venjança franquista

Com ja hem indicat, Menorca fou l’únic territori de l’arxipèlag que romangué
en zona governamental fins al final de la contesa. Per aquest motiu, aquesta illa ens ofereix un model interessant d’anàlisi de la violència republicana, però també de la
repressió franquista patida pels territoris ocupats el 1939.

El fracàs del cop d’estat de juliol de 1936 a Menorca s’explica per la manca de
planificació, les tensions internes dins l’exèrcit, i –en menor mesura– la resistència
popular en defensa de la legalitat republicana. El 19 de juliol el comandant militar
de l’illa José Bosch Atienza proclamà l’estat de guerra i les forces militars ocuparen
els principals centres neuràlgics de l’illa.D’entrada semblava, per tant, que
l’aixecament hi triomfaria sense problemes.

 Aviat, però, es va poder constatar laforta divisió ideològica que hi havia dins la guarnició menorquina. Si els oficials erenmajoritàriament colpistes, entre els sotsoficials i la classe de tropa i marineria de laimportant base naval maonesa i els regiments d’infanteria i d’artilleria de costa hi
havia un bon gruix de simpatitzants esquerrans que, d’un bon començament, es
declararen hostils al cop contra la República. Segons la particular visió de la Historia
de la Cruzada: “En abril [de 1936] se había aumentado la plantilla del Regimiento
de Costa en cerca de 90 sargentos y 600 soldados y cabos, personal trasegado de
todos los regimientos de Artillería de la Península, cuyos jefes los habían escogido
entre los más díscolos e indisciplinados, precisamente para quitárselos de encima.
Cayeron en su propio medio, en una guarnición cuyos soldados en gran parte
procedían de los centros fabriles de Barcelona y Valencia, donde imperaba la FAI.

Algunos cuarteles de Menorca se convirtieron en clubs anarquistas, manejados por
los sargentos. También en la Base naval habían brotado las células comunistas
formadas por las clases y la marinería, indisciplinadas, rebeldes, que aguardaban
con afán la hora roja.” D’aquesta manera, el 20 de juliol la situació canvià radicalment en confirmarse el fracàs dels rebels a Catalunya. Les arengues que transmetia la ràdio de
Barcelona, difoses per altaveus entre els habitants de Maó, contribuïren
decisivament a crear un ambient contrari a l’aixecament antirepublicà.

D’una banda,aparegueren manifestacions diverses de resistència per part de segments
significatius de la població civil: a Maó els treballadors es negaren a acudir a les
fàbriques i es formaren grups de persones als carrers i davant el quarter de
l’Esplanada, i a Alaior militants de la CNT ocuparen l’Ajuntament. D’una altra, al
llarg del dia s’estengué el rebuig al cop entre els sotsoficials. Després d’unes hores
de notable confusió, a la tarda el general Bosch es rendí a les tropes lleials al govern
republicà. A Ciutadella, les tropes del capità de metralladores Claudio Gil Alós,
juntament amb un centenar de sindicalistes armats, aconseguiren controlar la
situació.

Tanmateix, una vegada confirmat el fracàs de la revolta la situació de Menorca
era summament complexa. Com a la resta de la zona republicana, s’assistí a un
autèntic enfonsament de l’entramat institucional: les autoritats civils estaven molt
desorientades i mancades de comunicació efectiva amb el Govern republicà, alhora
que gairebé tots els oficials de l’illa havien estat empresonats. D’aquesta manera,
calgué improvisar en unes hores el nomenament d’autoritats civils i militars,
l’organització dels serveis d’abastiments i comunicacions, la preparació de la
defensa i l’ajut als refugiats de Mallorca. Només en aquestes circumstàncies de buit
de poder es pot entendre que un personatge tan tèrbol com el brigada Pere Marquès
i Barber assumís el poder.

Marquès es nomenà comandant militar el mateix 20 dejuliol i comunicà la decisió per ràdio al govern de Madrid, el qual el confirmà en elcàrrec al cap de quatre dies. Per la seva banda, l’oficial del cos d’auxiliars navals Nicanor Menéndez Casanova es responsabilitzà d’una manera interina del
comandament de la base naval de Maó. Finalment, el dirigent socialista Francesc Mercadal Pons fou designat “comissari del poble per al govern de Menorca” i el
dirigent d’Esquerra Republicana Miquel Mascaró, secretari de la Delegació del
Govern.

Els primers temps de la contesa es caracteritzaren per una extrema
fragmentació institucional a causa de la profusió d’organismes i comitès diversos. La
caòtica transmissió de poders efectuada entre el 19 i el 20 de juliol impossibilità que
els nous responsables polítics i militars gaudissin de l’autoritat i prestigi necessaris
per reconduir la situació. Es tractava, a més a més, de persones en general poc
experimentades i formades. Una situació calcada, en definitiva, de la que es vivia a
tants d’indrets de l’Espanya republicana, però amb l’agreujant que, atesa la posició
ultraperifèrica de Menorca, era obvi que no es podia esperar una especial atenció
del Govern de la República.

Fou en aquesta primera fase, que arribarà fins a final de 1936, quan es
produïren els fets més luctuosos de la guerra a Menorca. Com a la resta de la zona
republicana, s’organitzaren grups de milicians armats que practicaren detencions,
registres domiciliaris, i expropiacions. Religiosos, burgesos, militars i, en general,
tots aquells considerats enemics de classe patiren actuacions arbitràries diverses a
càrrec d’aquests escamots, entre els quals destacà el format a Ciutadella sota el
comandament de Joan Salord –cunyat de Pere Marquès–. Tampoc no hi mancaren
les profanacions d’edificis i d’objectes religiosos, protagonitzats en una bona part
pels combatents de la columna de Bayo arribats el 3 d’agost a Maó.

I, sobretot, entorn de 400 persones –oficials colpistes, capellans, persones considerades de
dretes...– foren empresonades a la penitenciaria militar de la Mola i a la motonau
Aragó, que aviat fou reemplaçada pel vapor Atlante.
 De fet, gairebé les prop dedues-centes morts causades per la repressió a Menorca foren resultat dels assalts a aquestes dues presons.

La primera gran matança tingué lloc entre el 2 i el 3 d’agost als Freus de la
Mola i implicà l’assassinat dels principals responsables del cop d’Estat a l’illa: l’antic
comandant militar, José Bosch Atienza, i uns noranta dels seus oficials empresonats
a la penitenciaria militar. Sens dubte, l’ajustament de comptes entre militars hi
exercí un paper essencial. Cal tenir en compte, per exemple, que uns quaranta
soldats i sotsoficials reclusos a la Mola havien estat posats en llibertat
immediatament després del cop i s’apressaren a venjar-se contra aquells oficials
que fins aleshores havien estat al capdavant del penal. Tot sembla indicar que
l’assassinat de la Mola fou un acte planificat, i que comptà amb el beneplàcit de part
de les autoritats militars del moment, amb Pere Marquès al capdavant.

 Els executors foren bàsicament soldats, mariners i sotsoficials.
Els Fets de la Mola contribuïren a deteriorar les ja complicades relacions entre
el comandant Marquès, d’una banda, i la resta de la cúpula militar i les autoritats
civils de l’illa, d’una altra. Al començament de setembre, la formació del govern
Largo Caballero i l’intent de Marquès de rellevar el sergent Pedro Quintanilla com a cap del Regiment d’Infanteria de Menorca precipitaren els esdeveniments. Marquès
fou destituït el 8 de setembre de 1936, i acabà arrestat i jutjat sota l’acusació de
desfalc. Amb tot, el nou comandant Nicanor Menéndez Casanova, no tingué prou
capacitat i autoritat per acabar amb el desordre civil.

D’aquesta manera, entre el 18 i el 19 de novembre es produí la segona gran
matança de la guerra a Menorca. 75 persones empresonades a l’Atlante foren
executades en dues tongades a Cala Figuera i el cementiri des Castell.68 En aquest
cas, sembla que els assaltants actuaren impel·lits pel desig de venjança, després
que un atac de l’aviació italiana establerta a Mallorca contra la base de Maó
provocàs set morts. A més a més, segons alguns autors, l’exaltació de l’estat d’ànim
s’hauria vist afavorit per l’arribada de notícies sobre la repressió que tenia lloc a
Mallorca. L’assassinat col·lectiu fou practicat per un nucli relativament reduït de
milicians i mariners. Tanmateix, no es pot negar, tampoc, la responsabilitat del
llavors comandant militar de l’illa Nicanor Menéndez, que acceptà signar una ordre
que permetia l’extracció dels presos posteriorment executats.

Al marge d’aquestes dues grans matances, fins a la primavera de 1937 es
produïren alguns altres assassinats, els quals ocasionaren en total una vintena llarga
de morts. Cal tenir en compte que, ja el 23 de juliol, el mateix Pere Marquès
executà en persona el jove capellà de Ferreries Joan Huguet Cardona. La major part
d’aquestes accions luctuoses foren a càrrec de grups d’incontrolats, i es feren en els
mesos d’agost, octubre i novembre de 1936. Entre les víctimes mortals més significades cal destacar l’exdiputat del Partit Republicà Radical Teodor Canet
Menéndez, assassinat prop de Ferreries la nit del 13 al 14 d’agost.


Des del final de 1936, amb l’arribada a l’illa del nou cap militar José Brandaris
de la Cuesta acabaren les actuacions dels grups incontrolats. Brandaris concentrà
molts poders, en perjudici del delegat del Govern, circumstància que ocasionà
tensions entre ambdues autoritats. Cal tenir en compte que Menorca, com
Cartagena, esdevingué des del gener de 1937 zona militaritzada, de tal manera que
l’autoritat militar assumí fins i tot funcions d’Administració local.

 El conflicte de competències forçà la intervenció del Govern republicà durant la primavera i l’estiu
d’aquell any. El viratge que implicà la gestió del nou comandant militar fou
percebut clarament pels serveis d’informació del bàndol rebel. Un informe de la
segona secció de l’Estat Major de l’exèrcit franquista, signat a Palma el 17 de febrer
de 1937, féu referència a la normalització de l’ordre públic que havia suposat el
nomenament de Brandaris, però també a la complexa situació que s’havia
esdevingut a causa del solapament de les autoritats civil i militar:
“Según todos los informes recibidos en los primeros tiempos, del glorioso
Movimiento Nacional, la situación de Menorca fué anárquica sin que en realidad
ejerciera el mando nadie con autoridad. Después de las primeras crueldades y
asesinatos con los militares y sacerdotes, parece que incluso no se efectuaron más,
pero la desmoralización, indisciplina y anarquía mansa era general, hasta el punto
que existe la firme impresión de que salvado el obstáculo de las baterías costeras,
cuyo efecto no se puede medir por desconocer la moral de los soldados y
encargados de ellos y la inseguridad de su manejo, por sargentos carentes de
preparación técnica, es seguro que la fuerza de infantería, tanto soldados como milicianos, hubieran hecho nula o escasísima la resistencia. – Destinado por el
gobierno rojo el Teniente Coronel de Artillería Brandaris de la Cuesta, parece que la
situación ha variado, por lo menos por sus radios se ve que trata con sus peticiones,
de proporcionarse todos los elementos que le hacen falta para que la defensa de la
Isla tenga alguna efectividad. También el aspecto civil, dentro de la carencia de todo
orden jurídico, que caracteriza al bando rojo, procura, él y su delegado del gobierno,
organizar algo la vida civil, con petición de tribunales populares, de subsistencias y
de ordenación de pagos, con arreglo a las normas establecidas por los rojos. Ha
movilizado dos batallones, que conforme pasa el tiempo el Comandante Militar va
viendo crecer sus facultades hasta el punto de que casi todos los radios los dirige él
disminuyendo los puestos por el delegado del gobierno.”

De tota manera, com posa en relleu l’anterior informe, l’etapa de Brandaris –
que es perllongà fins al gener de 1939– no estigué exempta de dificultats. Durant
tota la guerra Menorca es trobà bloquejada i amenaçada d’un possible
desembarcament de tropes nacionals procedents de Mallorca. Només el rebuig
frontal de França i de Gran Bretanya davant un hipotètic reforçament de la
presència italiana a les Balears dissuadí Franco d’ordenar l’atac. A més a més, a
finals d’abril de 1937 fou desbaratat un intent de complot militar profranquista
previst per al Primer de Maig.Encara que de vegades s’ha presentat com un fet
gairebé anecdòtic, el fracassat aixecament de la primavera de 1937 demostra més  aviat l’existència, dins l’exèrcit republicà establert a Menorca, d’un nucli
relativament important d’oficials i sotsoficials disposats a participar en una acció per
incorporar Menorca a la zona nacional.

Altrament, en aquests mesos s’inicià a Menorca la repressió
institucionalitzada. Així, en aplicació del Decret del Govern Giral de 23 d’agost de
1936, es creà el Tribunal Especial Popular de Balears, amb seu a Maó, la funció del
qual era la instrucció de sumaris per rebel·lió, sedició i contra la seguretat exterior de
l’Estat comesos a Menorca arran de l’aixecament contra la República. Aquest
emprengué les seves actuacions el març de 1937, sota la presidència de Mariano
Jiménez Huerta i amb un jurat integrat per militants dels partits i sindicats del Front
Popular. Dins la primera tongada de sentències dictades per aquest tribunal, fins al 24
de març, un acusat fou condemnat a 30 anys d’internament, tres a 20 anys, un a 14
anys, cinc a 12 anys, un a 8 anys, 5 a sis anys, dos a 3 anys i 36 foren absolts. A més
a més, el 5 de maig se celebrà el judici contra els militars involucrats en el fracassat
complot que havia tingut lloc a l’illa uns dies abans. Tretze persones foren
condemnades a mort –si bé cap d’aquestes penes fou aplicada–, dos a trenta anys de
presó, un a catorze anys i un altre a un any.  La pretensió d’Heriberto Quiñones i
d’un sector del PCE de donar compliment a les sentències mitjançant execucions
públiques amb presència “del pueblo en masa” generà una dura polèmica dins el
moviment obrer menorquí que culminà amb la dimissió de Quiñones i el seu
allunyament de Menorca al cap d’un mes.

En realitat, les úniques execucions practicades com a conseqüència d’un consell
de guerra foren les de quatre militars interceptats en un intent de fugir a Mallorca. Aquests foren jutjats el maig de 1938 i afusellats el 24 de juny següent, després que
es rebutjassin les sol·licituds d’indult efectuades pel comandant Brandaris de la Cuesta
i els partits del Front Popular.77 D’altra banda, ens consta que 38 menorquins passaren
per camps de treball de la Catalunya republicana, dels quals 15 moriren per fam i
esgotament.

Al començament de febrer de 1939, l’exèrcit franquista culminà l’ocupació de
Catalunya. Aleshores, la situació de Menorca es va fer insostenible. El 3 de febrer el
recentment nomenat comandament de l’illa, Luis González Ubieta, decretà l’estat de
guerra i la mobilització general. Paral·lelament, s’iniciaren les gestions del cònsol
britànic Alan Hillghart, interessat a aconseguir una rendició pactada que evitàs un
vessament de sang i neutralitzàs una entrada triomfal de les tropes italianes
establertes a Mallorca. Malgrat tot, a Ciutadella el matí del dia 8 de febrer el tinent
d’Infanteria Joan Thomàs i Riutort dirigí un aixecament contra la República que
havia estat preparat localment des de temps enrere. En unes hores, els rebels
controlaren la ciutat i emprengueren sense gaires problemes l’avanç cap a Maó,
llevat d’una petita acció de resistència al Mercadal, a càrrec de dues columnes
organitzades pel cap de regiment d’Infanteria 37 Jaume Palou i Massanet.

D’aquesta manera, quedà establert un front que permeté guanyar temps per organitzar la
retirada republicana de Maó. Mentrestant, la matinada del 9 de febrer s’acordà sota
mediació britànica la rendició de l’illa entre els emissaris de Franco i el comandant
militar de Menorca. Segons aquest compromís, unes quaranta persones
compromeses podrien embarcar en el vaixell anglès Devonshire, els presos polítics
dretans serien alliberats, se suspendria l’operació republicana contra Ciutadella i es
garantiria l’ordre públic fins a l’arribada de les forces d’ocupació.

Com és conegut, l’evacuació republicana de Menorca fou un desastre. El pànic
s’estengué entre els militants de les organitzacions del Front Popular i centenars de
persones es concentraren al moll de Maó, amb l’esperança d’escapar de la temuda
repressió franquista. Encara que l’acord inicial reduïa a un petit grup de dirigents
polítics el dret a ser evacuats amb el Devonshire, davant l’allau de refugiats les
autoritats britàniques es veieren obligades a autoritzar l’embarcament de més de
400 persones. Un altre petit grup fugí a Alger en el motoveler Carmen Picó.

Finalment, la pràctica totalitat dels fugitius –amb comptades excepcions, com el
comandant militar González Ubieta, el comissari polític Ángel Valbuena i el cap
d’Estat Major, coronel Fernando Redondo– foren internats en els camps de
concentració francesos d’Argelers sur Mer i Saint-Etienne.
Cal destacar que entre els evacuats del Devonshire i el Carmen Picó hi havia
alguns dels principals dirigents polítics de la Menorca republicana, com el delegat del
Govern Francesc Mercadal Pons, l’alcalde socialista de Maó Francesc Pons Carreres,
el director de la publicació Justicia Social Deseado Mercadal Bagur, l’històric
sindicalista Víctor Rotger Pons, l’exalcalde des Castell Miquel Amantegui Albis, els
anarcosindicalistes Ferran Ferrer Quesada i Valentí Elías Carreras, i els dirigents
comunistes Àlvar Villalonga i Joan Mascaró Rosselló. Per tant, un percentatge
relativament important de les persones amenaçades en principi per la repressió
franquista tingueren l’opció de fugir.

Aquesta circumstància singularitza el final de la contesa a Menorca i a Catalunya, enfront d’altres indrets, com el mateix País Valencià, on foren molt pocs els qui aconseguiren ser evacuats. De tota manera, ens
consta que també hi hagué un bon nombre de persones que, per un motiu o un
altre, no pogueren arribar als vaixells o que, simplement, optaren d’una manera
voluntària per romandre a l’illa, perquè no se sentien especialment compromesos.
Com hem assenyalat, l’embarcament fou catastròfic i a efectes pràctics no hi hagué
cap criteri per determinar qui eren els que d’una manera prioritària necessitaven ser
evacuats.

Amb tot, la repressió no es féu esperar i aviat fou evident la dimensió
venjativa que, en bona part, hi tenia. Des del mateix 9 de febrer, s’iniciaren les
detencions, sovint acompanyades de tortures i vexacions de tota mena, en alguns
casos practicades per falangistes vinguts expressament des de Mallorca, com
l’esmentat Emili Manera. Els encarregats de la repressió veieren facilitada la seva
tasca en intervenir la documentació del comissari de brigada Ángel Valbuena. Des
del 23 de febrer, una vegada classificats els presoners, se’ls distribuí per les
diverses presons habilitades a l’efecte. Militants esquerrans de base, simples
simpatitzants de la República i militars de baixa graduació passaren a omplir edificis
penitenciaris com la presó del partit judicial de Maó, el convent de monges
concepcionistes, el castell de Sant Felip, l’Hospital de Sang i la fortalesa de la Mola.

Sembla que en iniciar-se el mes de març ja hi havia uns mil detinguts.83 Estimacions
de testimonis de l’època han indicat que unes 5.000 persones passaren pels centres
de detenció i reclusió, la qual cosa representaria entorn d’un 10% de la població
menorquina.Amb extrema rapidesa s’iniciaren els judicis militars, sovint de caràcter
col·lectiu. Com era habitual en la postguerra espanyola, aquests judicis constituïen
una autèntica paròdia. No hi havia cap tipus de garantia real per als encausats, els
quals havien de confiar en les capacitats persuasives d’un defensor que es limitava a
demanar clemència i sovint gairebé desconeixia el contingut del sumari.85 El caràcter
expeditiu d’aquesta mena de justícia s’observa en l’alt nombre de condemnes a
mort que se signaren al llarg de 1939.

Els primers afusellaments de la fortalesa dela Mola s’esdevingueren el 18 de febrer i ja el 5 d’abril havien mort 101 homes. Enacabar l’any 1939, les morts arribaven a les 119; el 1940 se’n produïren 18, mentre que a partir de 1941 foren molt comptades. Segons les dades d’Antoni Pons Melià,
fins al 3 d’abril de 1945 foren executades 148 persones a Menorca, a les quals caldria
afegir-hi 34 menorquins o residents a l’illa afusellats a Mallorca, 16 a Cartagena i 4 a
altres llocs, fins a totalitzar la xifra de 202 víctimes de la repressió franquista a
Menorca. Entre els morts per la repressió de postguerra hi havia alguns destacats
dirigents polítics, com l’alcalde socialista de Ciutadella Joan Mascaró Salord, els
dirigents de les JSU Joan López Morillo, Floreal Barber Piris i Fratern Catchot Cardona,
i el militant llibertari Miquel Sintes Sintes. També foren passats per les armes alguns
destacats militars republicans, com el cap del regiment d’Infanteria Jaume Palou
Massanet. En canvi, no hi ha notícies que en aquests mesos es duguessin a terme
execucions extrajudicials.A més a més, centenars de menorquins foren sentenciats a penes de reclusió.

La majoria d’aquests presos compliren la seva condemna fora de la seva illa, sobretot
a la presó provincial de Palma, a la presó central de dones de Mallorca, a la colònia
penitenciària de Formentera, a la model de Barcelona i a altres establiments
penitenciaris de la Península com els d’Alacant, d’Ocaña, i d’Alcázar de San Juan. Ens
consta que el juny de 1940 foren traslladats a la Presó Model de Barcelona 395 homes
procedents del penal de la Mola i a la presó central de dones de Palma, 32 recluses de
Maó. Molts d’aquests presos patiren desterrament quan obtingueren la llibertat
condicional i acabaren establint-se d’una manera definitiva en algun d’aquests indrets.
Per aquest motiu, es formaren a Mallorca i a Catalunya petites colònies d’antics
menorquins víctimes de represàlies.

Com passà a la resta de l’antiga zona republicana, als ulls de les noves
autoritats el conjunt dels ciutadans menorquins eren sospitosos d’haver estat captats
per les ideologies dissolvents de l’Anti-Espanya i calia, si més no, reeducar-los. Així, la
primavera de 1939 tots els joves soldats menorquins corresponents a les quintes de
1939, 1940 i 1941 varen ser reincorporats a l’exèrcit franquista i traslladats a
Saragossa en condicions penoses.

Aquells que havien assolit el grau de sergent o unaltre de superior foren enviats a un batalló disciplinari de la Península. Segons les dades recollides per Antoni Pons Melià, 36 menorquins moriren a les presons i batallons disciplinaris franquistes durant la immediata postguerra.88
En conjunt, no hi ha cap dubte que la violència franquista de postguerra afectà
un elevat percentatge de la població menorquina. No és gens sorprenent que, en un
informe elaborat el març de 1939, el cònsol italià a Mallorca F. Ramondino explicàs
que l’esperit de la població menorquina, a part de ser parcialment hostil als  franquistes, estava deprimit i descoratjat, sobretot a Maó –de tradició més
progressista que Ciutadella–. El diplomàtic mussolinià percebia, en els rostres dels
menorquins, que havien estat actors i espectadors d’una veritable tragèdia de la
qual encara no es veia el final, i concloïa: “Haurà de transcórrer molt de temps […]
abans que la pau als esperits, l’equilibri econòmic i el ritme normal de la vida
retornin a Menorca.”


 Eivissa i Formentera: el terror dels dos signes
El peculiar desenvolupament de la Guerra Civil a les illes Pitiüses determinà
que l’estiu de 1936 aquestes coneguessin ni més ni menys que tres etapes
repressives successives en què rebels i republicans practicaren d’una manera
alternativa la violència política. Així, entre el 19 de juliol i el 7-9 d’agost Eivissa i
Formentera foren nacionals; entre aquesta data i el 13 de setembre, republicanes, i,
a partir del 20 de setembre, passaren definitivament al bàndol revoltat.

Els primers temps de la contesa presentaren en aquestes illes característiques
no gaire diferents de les de Mallorca. El 19 de juliol el capità Rafael García Ledesma,
màxima autoritat militar de les Pitiüses, s’adherí al cop. L’endemà, el comandant Juli
Mestre Martí, que estiuejava a l’illa, es féu càrrec de la comandància militar. En
principi, l’aixecament militar triomfà sense gairebé cap oposició. Tanmateix, les
fonts franquistes insinuen que entre els carrabiners de l’illa la moral deixava molt a desitjar,i ens consta que a Sant Antoni de Portmany hi hagué una acció de
resistència a càrrec d’un grup de membres d’aquest cos encapçalats pel caporal
Silverio Hernández Rey.

Quant als sectors d’esquerra, a més de ser moltminoritaris, afrontaren les informacions que circulaven sobre un possible cop d’Estat amb indecisió i divisió de parers entre els republicans burgesos i socialistes moderats d’una banda, i l’esquerra obrerista d’una altra. Sabem, per exemple, que
els anarcosindicalistes pitiüsos havien rebut uns dies abans la comunicació que
l’aixecament era imminent, i que un dels seus principals dirigents, el barber Vicent
Serra “de na Dolores”, fou encarregat d’elaborar una llista de domicilis de militars.
De fet, un grup d’una trentena de militants obrers es reuniren la nit del 18 de juliol
a la Casa del Poble i planejaren diverses actuacions, de les quals només es dugué a
terme la sostracció d’unes caixes de dinamita que hi havia al polvorí de Talamanca.
Altrament, el 20 de juliol es declarà una vaga, el seguiment de la qual es limità a
les treballadores de la fàbrica Can Ventosa i alguns obrers portuaris i de la
construcció.

 Encara una setmana després del cop d’Estat, la comandància militar
d’Eivissa reconeixia la persistència d’aquests aturs, als quals curiosament treia
importància. A l’igual que a Mallorca, en aquests dies els militars rebels consideraren oportú
optar per una línia de relativa moderació a l’espera d’esdeveniments. De fet, no
tenim notícies que es practicàs ni un sol afusellament. Tanmateix, des del 20 de
juliol les autoritats ordenaren l’internament al castell de Dalt Vila dels principals
militants obrers i republicans del subarxipèlag.

En tot cas, l’hàbitat disperscaracterístic d’Eivissa propicià que una bona part dels esquerrans eivissencs poguessin amagar-se en alguna de les múltiples cases de camp de l’illa. En aquesta
situació es trobaren també els escriptors Rafael Alberti i Maria Teresa León, els
quals veieren interrompudes les seves vacances eivissenques per l’esclat del
conflicte i hagueren de passar prop de tres setmanes a una cova situada prop de la
torre de la Sal Rossa, al sud de l’illa.

Entre el 7 i el 9 d’agost les forces d’Alberto Bayo, en col·laboració amb les
tropes valencianes de Manuel Uribarry, recuperaren aquestes dues illes per a la
República. L’acció es considerava una fase prèvia dins el pla de l’expedició a
Mallorca i, de fet, no presentà gaires dificultats. Cal tenir en compte que la guarnició
militar de les Pitiüses era prou reduïda –comptava amb només 143 homes–, i que,
per tant, les possibilitats de desbaratar l’expedició governamental eren molt
limitades. Així, l’ocupació de Formentera s’efectuà el dia 7 sense cap oposició per part de les tropes comandades per Miquel Tuells i Riquer.

Es nomenaren novesautoritats republicanes, bé que en la pràctica qui gestionà els afers interns de l’illadurant les següents setmanes fou un comitè de la CNT, força majoritària entre els
treballadors de les salines. A Formentera, la columna de Bayo executà un capellà i
un sergent, fet que després fou justificat pel cap de l’operació amb el poc consistent
argument que havien intentat resistir-se. Aquests afusellaments foren efectuats en
el port de la Savina el mateix dia del desembarcament. A més a més, es practicaren
una trentena de detencions. Els presos foren allotjats a les escoles de Sant
Francesc, on, pel que sembla, gaudiren d’unes condicions bastant benèvoles.101 La
tradició oral de Formentera atribueix una acció moderadora als dirigents locals, en
particular a l’anarcosindicalista Josep Ferrer Tur, Andreuet, que hauria aconseguit
evitar l’execució dels principals falangistes de l’illa.L’ocupació d’Eivissa constituí una acció més complicada que la de Formentera,però també fou materialitzada en poques hores.

 El dia 8 d’agost, i després de ser rebutjades les comminacions als rebels eivissencs perquè es rendissin, les tropes
republicanes desembarcaren al Pou des Lleó, al nord-est de l’illa. Durant el trajecte
cap a Santa Eulàlia, a l’alçada de les mines de s’Argentera, els desembarcats
hagueren de plantar cara a una certa resistència, però finalment tant aquesta
població com la capital de l’illa caigueren fàcilment. La guarnició es rendí i els
màxims responsables de l’aixecament foren executats, se suïcidaren o s’amagaren.
Els presos republicans foren posats en llibertat tot seguit.


Bayo assegura en les seves memòries que les seves forces foren rebudes amb
un gran entusiasme per la població eivissenca: “El pueblo entero bailaba de gozo y
contento. Viéndose ya gobernado por los gobernantes por ellos mismos escogidos y
votados, y no por los que se incautaron de las riendas del poder con engaños y
abusos.”Tanmateix, les setmanes de control republicà de les Pitiüses es
caracteritzaren pel caos organitzatiu. Un Comitè de Milícies Antifeixistes, presidit pel
comunista Antoni Martínez Juliana, es féu càrrec del poder al conjunt de l’illa i a la
vila d’Eivissa. També als diversos nuclis rurals es formaren comitès integrats per
representants de les diverses forces polítiques i sindicals.

Aquests organismes iniciaren immediatament actuacions de caràcter econòmic per normalitzar la vida
quotidiana, però també prengueren mesures repressives. Un Tribunal Revolucionari,
presidit per l’advocat i militant d’Estat Català Joaquim Joanola, s’encarregà
teòricament de depurar les responsabilitats per l’alçament contra la República. Tot sembla indicar que l’eficàcia d’aquests organismes fou mínima, i que lajustícia oficial es veié clarament desbordada per l’actuació de les milícies. Les dadesdisponibles indiquen que per l’agost es produïren una quinzena d’execucions acàrrec dels milicians republicans, la majoria de les quals afectaren militars i
membres de les forces de seguretat als quals es relacionava amb el cop d’Estat i/o
acusats d’haver practicat la resistència contra el desembarcament republicà. Així, el
principal conspirador, Juli Mestre, fou condemnat a mort en judici sumaríssim i
executat per un escamot de milicians el 15 d’agost.


A més a més, foren empresonats uns 180 militars, capellans i burgesos.
Internats inicialment a la presó d’Eivissa, el 17 d’agost foren traslladats al castell de
Dalt Vila, en teoria perquè aquest allotjament els proporcionaria més comoditats i
seguretat. En realitat, la situació dels presos del castell era extremament precària.
Un informe del primer comandant militar nomenat per les autoritats nacionals una
vegada recuperada l’illa, Antoni Montis Castelló, descriu en els següents termes les
condicions de vida en aquesta presó:
“Había ya en los primeros días en el castillo 120 presos. La comida que se les
daba era infernal, se componía de un plato de potaje de garbanzos, con patatas y
carne, esta era la mayor parte de los días podrida pues la ponían al sol a propósito y
si hacían alguna observación se les amenazaba con fusilarles, también eran sacados
todos los días 8 o 9 para hacer la limpieza del castillo no respetando algunos
ancianos y enfermos, escogiendo entre ellos a los curas y militares, el alférez
Maldonado, el Teniente Mena, sargento de artillería Marí Torres y varios curas eran
los preferidos para la limpieza de retretes y barrido de los patios del cuartel. El agua escaseaba y a veces tenían aquellos pobres presos todo el día sin darles agua para
saciar su sed, y como ya se dice anteriormente la comida era pésima, las familias
hacían un sacrificio para llevarles comida que era precisamente lo que deseaban los
que formaban el Comité, pues tanto el teniente coronel retirado señor Mena como
muchos otros a pesar de su delicado estado de salud, fuereon trasladados a un
calabozo de espacio reducido que escasamente cabían 8 hombres y allí sin
ventilación de ninguna clase encerraron a 15, estando expuestos a morir asfixiados,
interviniendo algunos a su favor y sacando a los antes mencionados Mena, padre e
hijo. Entre tanto eran objeto de burlas todos los días, incluso muchachas obreras
que subían al castillo a ver los presos, como quien va a ver un parque de fieras.”

Paral·lelament s’esdevingueren unes altres actuacions, al marge de qualsevol
control institucional, contra persones i institucions considerades contràries al nou
ordre revolucionari. Aquestes foren protagonitzades pels milicians que havien arribat
a l’illa arran del desembarcament republicà i consistiren principalment en atacs a
edificis i objectes religiosos. També foren molt corrents els saquejos, la qual cosa
obligà al Comitè Antifeixista a intervenir i a anunciar càstigs severíssims contra
aquells a qui trobassin objectes que no eren de la seva propietat. El pitjor episodi de la repressió republicana s’esdevingué el 13 de setembre,en un moment en què, fracassada l’expedició de Bayo a Mallorca, les illes d’Eivissa iFormentera es trobaven sense cap tipus de poder institucional. ElGovern republicà decidí abandonar l’illa, per la qual cosa els membres del Comitè de Milícies
Antifeixistes i els principals dirigents de l’esquerra pitiüsa començaren a preparar
d’una manera accelerada la fugida cap a València. Uns dies abans, entre el 9 i el 10
de setembre, la columna anarquista barcelonina Cultura i Acció, dirigida per Juan
Yagüe i integrada per uns quants centenars de milicians, s’havia apoderat de l’illa. El
migdia del 13 de setembre tres avions italians bombardejaren la ciutat i provocaren
un gran nombre de morts.


Enmig d’un caos absolut, un centenar de presos del
castell d’Eivissa –entre els quals hi havia el banquer Abel Matutes Torres i l’alcalde
d’Eivissa Joan Torres Juan– foren assassinats amb metralladores i bombes de mà.
Segons els records d’un dels presos que va aconseguir sortir amb vida del castell:
“Puestos de acuerdo sobre la manera de asesinarnos al atardecer, bajaron
todo el material de guerra que pudieron embarcar en los veleros, para llevárselo a
Valencia (serían las nueve de la noche del día 13 de septiembre) y entonces se
acercó uno al calabozo (al parecer Moro) y con risa satánica nos dijo: ‘¿Han visto
Vds. Que flores nos hechan sus compañeros?’ (se refería a las bombas de los
aviones) ‘pues ahora nos toca a nosotros’, e inmediatamente anotaron unos cuantos
y amenazándonos con asesinarnos si no salíamos antes de un minuto del calabozo
nos condujeron a la compañía para reunirnos con los demás prisioneros, teniendo
que salir desnudos la mayor parte y apuntándonos con los fusiles todos los que habían quedado fuera.

–Como la aviación había cortado los hilos de la luz, toda la
población se quedó a oscuras y tuvimos que entrar en la compañía atropellándonos
unos a otros y sin saber donde colocarnos por no haber espacio ni para la mitad y
éramos 180 prisioneros. Una vez encerrados allí oímos gritos de ‘viva la FAI’ y ‘viva
la guillotina’. Inmediatamente después abrieron la puerta del calabozo y nos
dijeron: ‘ahora les vamos a dar la libertad’, y llamaron a cinco militares a los que
delante de nosotros fusilaron en el acto con una ametralladora, diciendo
seguidamente: ‘ahora salgan de cinco en cinco’, no obedeciendo ninguno; entonces
entraron unos 120 en el calabozo armados de fusiles, bombas de mano, pistolas y
linternas eléctricas, asesinando uno por uno a todos los prisioneros excepto unos
cuantos que logrando romper una reja de una ventana pudimos escaparnos,
quedando allí en total 108 muertos.”

Amb les dades disponibles a hores d’ara, tot indica que els executors dels fets
del castell foren, d’una manera exclusiva, els milicians de la FAI arribats de
Barcelona, i que el Comitè de Milícies Antifeixistes, llavors gairebé dissolt, s’hi oposà
frontalment. No debades, els mateixos informes de la Causa General franquista
coincideixen a l’hora d’atorgar el protagonisme del terror rojo als milicians desembarcats. Amb tot, no cal oblidar que dies abans de la massacre es feren
crides des de la premsa local a l’establiment d’una justícia revolucionària sense
perdón ni lamentaciones que, sens dubte, ajudaren a enterbolir la situació. En tot
cas, aquests assassinats constituïren l’episodi més recordat de la Guerra Civil a les
Pitiüses, i durant anys foren utilitzats per les autoritats franquistes com a element
legitimador del règim.

Quant al nombre total de víctimes de la repressió republicana a les Pitiüses, el
recompte, municipi per municipi, enregistrat a la Causa General dóna un total de
126 morts. Però cal dir que, com és habitual en aquesta font, hi ha diversos casos
de duplicacions, alhora que s’hi inclouen persones que moriren per raons no
atribuïbles directament al terror roig. Les recerques realitzades per José Miguel L.
Romero a partir de fonts diverses estableixen un balanç, sembla que força ajustat,
d’unes 115 víctimes. Es tracta, en qualsevol cas, d’una xifra certament
esfereïdora, sobretot si tenim en compte la brevetat del domini governamental
sobre el subarxipèlag.

Durant la setmana compresa entre el 13 i el 20 de setembre les Pitiüses foren
terra de ningú i uns quants centenars de persones marxaren en vaixells com el Cala
Marsal i l’Antonio Matutes. La major part d’aquests fugitius s’establiren a València,
encara que sembla que també n’hi hagué que es dirigiren a Alger. El dia 20, tropes
procedents de Mallorca, comandades per Antoni Montis, prengueren possessió de les
illes sense disparar un tret. Entre els expedicionaris hi havia dues companyies de la  Legió de Mallorca, forces d’intendència, falangistes i els “Dragones de la Muerte”,
amb el comte Rossi al capdavant.

Malgrat que els principals republicans eivissencs ja havien marxat, s’inicià
aleshores una sistemàtica persecució contra els acusats de simpatitzar amb els
rojos. Cal tenir en compte que en general els detinguts eren persones que havien
optat per romandre a l’illa, perquè, atesa la seva nul·la participació en els
esdeveniments de les setmanes anteriors, es consideraven a resguard de l’acció
repressiva. Les execucions sense cap mena de tràmit judicial no es feren esperar.
La tàpia del cementiri d’Eivissa fou l’escenari de la majoria d’aquests assassinats,
practicats fonamentalment per falangistes locals i mallorquins, amb el consentiment
dels militars. La pràctica totalitat de les morts tingueren lloc entre el 20 de
setembre de 1936 i l’abril de 1937, mesos en què exerciren el comandament militar
Antonio Montis i Gonzalo Arnica.


La immensa majoria de les víctimes forentreballadors i pagesos sense gaire significació política. Amb tot, ens consta l’execució d’un dirigent històric del republicanisme eivissenc: Diego Ponce de León,
president de la Junta Insular d’Esquerra Republicana Balear.122 Sembla que, en total,
foren assassinades al llarg d’aquests mesos 74 persones a Eivissa i 12 a
Formentera. No disposam de dades tan exactes pel que fa als republicans eivissencs i
formenterers executats com a conseqüència dels consells de guerra que es
practicaren durant la guerra i la postguerra pel bàndol nacional. Sembla que, a
causa de la intensitat de la ràtzia que acabam de descriure, fins al final de la
contesa la justícia militar franquista no precisà dictar gaires penes de mort contra el
reduïdíssim col.lectiu de rojos que encara residia a les Pitiuses.

Quant als evacuats de setembre de 1936, ens consta que una gran part s’exiliaren en acabar la guerra.
 D’altres, però, restaren a Espanya i, per tant, a expenses de l’acció depuradora
dels vencedors. D’entre els condemnats a mort i afusellats en aquests anys, cal
destacar Joan Gómez Ripoll, “Campos”, conegut mestre d’obres i membre del
Comitè Antifeixista d’Eivissa durant el període republicà, que fou executat al
cementiri de Palma el 30 de setembre de 1942. José Miguel L. Romero ha ofert
una relació d’una vintena de pitiüsos que moriren a Mallorca o a la Península com a
conseqüència de la repressió franquista, si bé entre aquests s’hi inclouen situacions
molt diverses –per exemple, persones que ja havien marxat d’Eivissa abans de la
guerra–.En conjunt, sembla que es pot situar en un centenar el nombre total
aproximat de víctimes mortals de la violència dels rebels en aquestes dues illes.


Conclusions
A partir de les dades ofertes pensam que es pot establir un marc comparatiu
entre la repressió practicada pels dos bàndols durant la Guerra Civil a les Illes Balears
que caldrà completar i matisar amb futures investigacions:

Des del punt de vista quantitatiu, sembla demostrat que la repressió va ser,
amb molta de diferència, la principal causa de mortalitat durant la Guerra Civil a les
Balears. A l’espera que les recerques en curs permetin disposar de dades definitives
per a tot l’arxipèlag, és indubtable, en qualsevol cas, que la violència rebel tingué a les
Illes un impacte molt més gran que la governamental. Com a xifres provisionals,
potser podríem parlar d’unes 1.300 execucions mínimes pel costat franquista i d’unes
300 gairebé segures pel costat republicà. Per descomptat, aquestes diferents
dimensions han de ser valorades tenint en compte que els nacionals dominaren durant
tota la guerra l’illa de Mallorca, on es concentra el 80% de la població total de
l’arxipèlag.

Quant a la cronologia dels esdeveniments, s’observen certes coincidències
entre el que succeí a un territori i a l’altre, circumstància que permet reforçar la idea
de la repressió entesa com a fenomen que, en bona part, es retroalimentà. Si en els
primers dies de guerra les execucions es practicaren d’una manera molt puntual pels
dos bàndols en conflicte, fou dins l’agost quan a ambdues zones s’iniciaren els
afusellaments sumaris. S’obrí, així, una espiral de terror que, en part, es pot
relacionar amb l’ambient creat per la fracassada expedició militar republicana del
capità Alberto Bayo. Cal dir, però, que en el cas dels republicans de Menorca l’etapa
repressiva més dura va concloure el desembre de 1936, en restablir-se l’ordre intern.
Des d’aleshores, foren poquíssimes les morts que es puguin atribuir a represàlies
contra els desafectes al règim republicà. En canvi, pel costat franquista, els
afusellaments extrajudicials persistiren fins a la primavera de 1937, alhora que la
justícia reglada continuà durant anys dictaminant dotzenes de sentències de mort, les
quals s’aplicaren amb diversos ritmes fins al final de la Segona Guerra Mundial.